Aquella aviació republicana (1937)

Però el poble, els milicians, s'estimaven més creure"ho així. Aquell mes de març, els avions de bombardeig del bàndol governamental eren Tupolev SB"2, més coneguts com Katiuska. Els altres bombarders, el Breguet XIX, que tantes accions amb èxit havien cobert durant la guerra del Marroc, ja només servien com a aparells d'instrucció a l'escola de Carmolí. També havien estat donats de baixa els Vickers Wildebeest i els famosos Potez, francesos que havien estat les màquines de l'esquadreta «España», de l'escriptor, activista, polític i aviador André Malraux (París, 1901"Verrières"Le Buisson, Essone, 1976), havien estat destinats als aeroports costaners per a missions secundàries. Quedaven els Polik arpov R"2, més coneguts com Natacha, que formaven part de la força aèria concentrada en els aeroports de la zona de Toledo.

Però qui eren aquells personatges, aquells herois de l'aire tan admirats pel personatge de Hemingway? Tot el que es pot saber sobre el tema ha hagut de replegar"se en memòries interiors i exteriors. La majoria de la documentació oficial va esser destruïda o traslladada fora del país. Però se sap, per exemple, que un tal Ivan Proskurov, destinat a l'aeroport de San Clemente, a Toledo, complí diferents missions, comandant la primera esquadreta de Katiuskas, contra objectius del sud, arribant fins a Sevilla, Ceuta i Melilla. Un altre interessant personatge, que comandava la segona dels Katiuska, era Ernst Schacht, i feia les seves sortides, primer, des de l'aeroport de Las Torrecillas, a Albacete, i des de Liria, en el front del Terol. Aquestes esquadretes solien esser mixtes, és a dir, formades per pilots soviètics i espanyols, com és el cas d'aquesta d'Ernst Schacht, que segons l'historiador Carles Engel comptava amb els següents aviadors: Bibikov, Levenberg, Zotof, Pereira i Mendiola, i els observadors, Sokolov, Skorojod, Brovko i Prianishnikov... Uns homes que devien despertar en el poble planer aquella mateixa curiositat que produïa l'alferes Vatslav Augustovich Liatievsk i, descrit per Mikhail Txolojov en les seves Terres trencades...

«Semblava tenir devers trenta anys, de cara prima i groguenca. Els seus onejats i negres cabells, pentinats cap al darrere, queien sobre el seu coll, tancat amb la camisa de teixit negre... Més amunt dels seus llavis rectes i somrients hi havia un mostatxet de poca gruixa. El seu ull esquerre, color avellana sempre mig tancat, evidentment a conseqüència d'una contusió; davall de l'ull, la pell se li amuntegava amb plecs inertes, seca i sense vida, com una fulla de tardor. Però aquest ull espenyat, lluny de discordar, semblava, ben al contrari, accentuar l'expressió animada i radiant de l'exalferes Liatievski. Hom tenia la sensació que anava a fer una maliciosa clucada d'ull i que la pell se li desplegaria per pujar en un centellejar d'arruguetes cap al front, mentre que Liatievski, desbordant alegria, esclatava en una riallada jove i contagiosa. La seva roba ampla, d'anar per casa, no amagava la seva elegància marcial...».