A la revista Pluma y Lápiz, número 20, corresponent a tal dia
com avui, Rafael Torromé contava, sota el títol de La justicia
histórica un fet que ja en aquell temps produí malestar i escàndol
entre la gent més civilitzada i progressista. Algú havia robat els
sacs de farina que el batle d'un poblet guardava dalt el porxo de
ca seva. I a més del robatori, hi hagué un assassinat.
En aquells dies el caciquisme seguia imperant amb tota la seva
força despòtica, especialment en les zones rurals. Rafael Torromé
no ens diu el nom de la localitat o municipi, però la seva crítica
està molt ben feta.
«Es va cometre a un poble, no diré quin, un crim abominable,
sense que del fet es poguessin conèixer més detalls que els que
oferia el mort, ajagut dins la seva pròpia sang. Fou nomenat un
jutge especial que anàs al poble a aclarir el que havia passat i
detingués els culpables; motiu pel qual quatre veïns ingressaven en
el calabós, sense que, de cap manera, aconseguís el jutge que
declarassin. Els habitants del poble, amb gran prudència, tampoc no
volgueren declarar al davant de les autoritats. Aleshores, el
caporal de la Guàrdia Civil es va fer càrrec de l'assumpte i va
recórrer al verdanc, segons ell l'única medicina per conèixer la
veritat. Hi hagué pluja de garrotades fins que un dels detinguts,
el més gemegador, cantà com un ocell, entre crits
perllongats...».
Ja tenien el culpable, dubtós culpable, però la qüestió era
resoldre el problema de qualsevol manera i punt, que tanmateix, per
al cacic, tots aquells camperols eren iguals...
«La notícia fou sabuda amb aprovació unànime sense que del
procediment ningú no protestàs; perquè a Espanya tenim en la massa
de la sang herència de Torquemada, instints de Calomarde i portam
millor les cadenes que les llibertats. El cas és que s'aconseguí
que el crim fos declarat i tothom oblidà de quina manera s'havia
fet, tothom manco el batle, el dia del robatori a ca seva.
Aleshores interrogà els veïns que li semblaven sospitosos, n'aficà
uns quants dins la presó, els féu donar grans apallissades i així i
tot, no pogué saber qui era el lladre. Tanta sort que els danys
causats a la pobre gent foren coneguts pel Governador que manà el
batle de presentar-se al davant d'ell. El reganyà força pel seu
salvatgisme i l'home, lluny d'avergonyir-se, respongué aquests mots
que Rafael Torromé posa en vers: «La gent que hi ha en el meu poble
és una gent mig salvatge, desconeix tots els seus drets, del seu
deure res no sap; la justícia del garrot basta a llurs necessitats,
i quan els agrada el garrot... és que garrot cal donar».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.