Joan Perelló torna a l'actualitat literària amb dos poemaris

El poemari, «que inicialment era una novel·la, guardonada amb el premi Joan Santandreu el 1993», suposa una reflexió «entorn de la mort i el pas del temps, partint de la història d'un home que afronta els seus darrers dies de vida», explica el poeta. Escrit en segona persona, «una mena de jo poètic, si bé no es tracti d'un recull autobiogràfic», La set del viatger ofereix una «visió trista de la vida, però en cap cas sinònim d'infelicitat».

Aquesta tristesa és una constant de la producció poètica de Perelló, que s'inicià el 1973 amb Temptant l'equilibri, poemari escrit juntament amb Damià Pons, Guillem Soler i Lleonard Muntaner. La tristor, però, no és l'únic element que apareix constantment en l'obra de Perelló, que es combina amb l'atzar i amb la mort com a temes recurrents. El títol es refereix a aquests elements, ja que La set del vitager «és una metàfora que remet al fet que la vida és un viatge en què ni un mateix no pot decidir l'itinerari ni el final, i el viatger com a tal per definició té set», explica Perelló.

Segons el poeta, la poesia «és realment amor i mort», i és aquest tema, l'amorós, que reprèn en el segon dels volums, que es publicarà el mes que ve. Sal de Migjorn és un llibre que «retrata el paisatge del sud de Mallorca, de la comarca del Migjorn, i que recupera els poemes amorosos, donant-ne una visió més àmplia, però sense deixar de banda les constants sempre presents en la meva obra». Sense fer distincions de gènere "«molts dels meus poemes són escrits en prosa»", Perelló es confessa deutor d'Octavio Paz, «que és qui em va fer comprendre el vertader poder del llenguatge i de la paraula».