Les curses de braus, els toros, la tauromàquia, foren
probablement introduïdes a la península ibèrica pels romans i han
sobreviscut a totes les etapes històriques. Foren, en temps
medievals, un entreteniment aristocràtic, quan els genets, armats
amb una llança, dempeus o a cavall, combatien el bou. Passats els
anys, es perfeccionava i convertia en veritable ofici i hom
l'anomenava, ja en els dies del Renaixement, «art tauromàquic». La
introducció de la «muleta» i l'espasa fou cosa de mitjan segle
XVIII i des de llavors, a ara mateix. Però sempre ha tingut aquest
espectacle declarats enemics, en particular les associacions que
reclamen lleis contra els maltractaments als animals. Però potser
la nota més significativa és la del papa Pius V, sant Pius V, que
fou bisbe de Roma de 1566 a 1572, el qual excomunicà els toreros i
els privà de sepultura religiosa si morien en el circ. Tanmateix,
no feren gaire cas de les disposicions papals i la passió pels
toros seguí viva no només en la península ibèrica sinó també al sud
de França i molts punts d'Amèrica. Les ramaderies de Miura,
Veraguas, Colmenar, etc., entraren en la llegenda i actualment, tot
i que els grups protectors dels animals protesten dels que fan
servir la lluita, suplici i mort d'un animal com a divertiment
obert i públic, la festa de les curses de bous segueix
endavant...
Però qui era aquell papa que prohibí els toros? En primer lloc,
un dels pocs que han pujat als altars. Nascut a Bosco, prop
d'Alexandria, en el ducat de Savoia, el 1504, Antoni Ghislieri, que
ja ben jove entrà en l'orde de Sant Domènec, procedia de família
molt pobra. Diu un historiador, Victoriano Domingo, que «no per
parentesc, favor de prínceps o intrigues sinó únicament pel seu zel
en el servei de l'Església, fou elevat a prior, bisbe, cardenal i
papa. La impressió que produïa la seva figura, magra a causa dels
dejunis i les penitències, era de respecte i veneració. Tothom, al
davant d'ell, se sentia en presència d'una persona de gran fermesa
i solemne gravetat, que desfermada de tota cosa terrenal, es
dedicava només a les coses de l'esperit».
I un altre historiador, Ludovico Pastor, explica que «Pius V no
era cap diplomàtic ni ho volia esser. Només una cosa tenia en el
seu cor: la salut de les ànimes. Al servei d'aquest interès, posà
tota la seva activitat, i pel que aquest exigia, funcionà tota obra
o institució...».
Fou rigorós per a combatre la corrupció en la qual trobà
immersos els estats de l'Església; netejà el Vaticà de cardenals
indignes i dignataris malvenuts; tallà totes les formes
d'immoralitat que les modes renaixentistes havien introduït en el
si de la Ciutat Eterna, atacà tota mena de paganisme, s'acabaren
les bauxes i festes oficials i fins i tot, les presons del Castell
de Sant Àngel s'ompliren de malfactors i de més d'un bisbe o
cardenal; tallà d'arrel el nepotisme, els tractes de favor i les
recomanacions. Fidel al Concili de Trent, s'erigí en defensor del
cristianisme i gestionà la unió de nacions que, constituint una
gran flota, havien d'aconseguir sobre els turcs la victòria de
Lepant el 1571. Segurament el seu pecat fou fer fervir un gra massa
el tribunal de la Inquisició però alternant tals mostres de rigor,
avui podríem dir de crim fanàtic, donà testimoni de bones obres,
com quan reuní tots els diners destinats a festes oficials,
cerimònia de coronació i àpats de tota mena i els entregà als
almoiners. Es preocupà dels treballadors del seu Estat i en millorà
les condicions. El balanç fou considerat positiu i Sixt V introduí
la causa de la seva canonització. Climent X el beatificà i Climent
IX el féu sant. I tanmateix... Com podia prohibir els toros aquell
que convocà tants cops el poble a presenciar els Actes de Fe?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.