Gabriel Miró Ferrer (Alacant, 1879-Madrid, 1930), literat que
destacà per les seves imatges sempre originals i oportunes, el
lèxic de gran riquesa i sense afectació (qualitat que avui només
descobrim en molts pocs poetes), i l'estil alhora realista i
poètic, així com en aquelles obres en què es reflecteixen, de
manera clara i lluminosa, el paisatge i la vida del sud del País
Valencià, publicava El fum adormit, on entre d'altres personatges,
ens presenta un tal Francesc d'Almudaina. Com diu el professor
Lázaro Carreter (que vaig conèixer a Salamanca, on era catedràtic
de la Universitat), El fum adormit al·ludeix, metafòricament, «al
record que flota com un vapor immòbil en la ment, en passar el
temps. Miró es disposa a esqueixar-lo per tal de treure'n vives i
emocionades experiències de la seva infantesa i joventut...
històries dramàtiques, les de la primera part, que constitueixen
una amarga queixa de Miró contra la crueldat del món, no mancada de
subtils tons de sàtira...».
I el mateix Miró deia: «No s'han de mirar aquestes pàgines de
forma fragmentària com un propòsit de memòries, puix, en llegir-les
podreu sentir, de tant en tant, les campanes de la ciutat... més o
menys poblada i ruda que tots portam submergida dintre de nosaltres
mateixos». Gabriel Miró, llicenciat en lleis, que treballà
professionalment a Madrid, Alacant i Barcelona, que era a la
capital catalana un habitual col·laborador del Diario de Barcelona
i La Vanguardia, és, principalment conegut per les obres Figures de
la Passió (1916), El bisbe leprós (1926) i Anys i llegües (1928),
totes elles escrites en castellà encara que traduïdes els nostres
dies al català. Però... qui era Francesc d'Almudaina?
«No record altra masia que donàs tanta idea de repòs com la de
Francesc d'Almudaina. Casa torrada i gran, amb el seu parral
profund, de vells pilars com un claustre; terres amples i gruixades
de pa, i en els llindars, els cirerers de volta olorosa, que porten
la cirera de carn dura i freda, la cirera que ha de menjar-se
mossegant-la com una poma, la cirera que entre les dents de la dona
ens fa pensar en la innocència de tot el contrari. D'aquests arbres
eren enviats rams encesos de fruita a don Emilio Castelar i a
l'Arquebisbe de València. No hi mancava l'alzina, immòbil i
vetusta, al costat de la masia. Tot plegat, ferm i ple de sossec!
Fins i tot l'ordre per penjar les eines de llaurador en el mur i
per pujar i doblegar la corda del pou, i la frescor i la gràcia del
cantirer, provaven la serenitat i quietud de costums de la família
pagesa... Passaven el rosari tots els vespres, hi afegien els
dolors els divendres; donaven almoina els dissabtes amb llesques de
pa vell i tallades de pasta sobrera del forn, hi havia bugada els
dilluns i balls i cançons els diumenges. Un ca gros de presa n'era
el ferotge messeguer; un altre guardava els arbres fruiters, i un
moix recorria acuradament els graners i cellers. Però on més es
manifestava el clar mètode de la casa era a la taula. Si a la
venturosa família li haguessin oferit totes les llepolies i dolços
que pogués concebre el més destre reboster, ben segur que les
rebutjarien...».
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.