Longfellow i «Evangelina» (1847)

Miquel Ferrà i Martorell17/12/01 0:00

El poeta nord-americà Henry Wadsworth Longfellow (Portland, Maine, 1807"Cambridge, Massachusetts) publica Evangelina, segurament l'obra més emblemàtica de la seva producció, inspirada en tradicions, rondalles i contarelles populars i tradicionals. La narració té per teatre els camps de Nova Escòcia, una regió de la part septentrional d'Amèrica que pertany al Canadà i es compon d'una península i una illa. El país fou explorat en el segle XVI i els francesos l'anomenaren Acàdia. Els anglesos disputaren aquella colònia al rei de França i, després de moltes lluites, la contrada quedà en poder dels britànics. El llarg poema descriu com era la vida d'aquella gent i relata un episodi, dels molts que s'esdevingueren en esser despullats els colons francesos de les seves terres. Això era el 1755... «Aquesta és la selva primitiva on/ l'avet i els pins remorejants,/ barbats per la molsa, amb les seves verdes/ vestimentes informes i indistintes,/ en sumir-se en les ombres del crepuscle,/ ja com vells druïdes, amb les seves veus/ profètiques i tristes, resten/ ja com bards, amb la llarga barba/ reposant en el pit fatigós;/ des de llurs pètries grutes com irades/ veus demana el proper oceà/ i en accents de trist desconsol/ li respon el gemec dels boscos...».

Longfellow fou professor de llengües modernes a Bowdoin College, Maine, prop de cinc anys i llavors de literatura europea moderna a Harvard (1834"1854); posteriorment es dedicà a la literatura. Es deixà dur d'una clara inspiració romàntica i fou capaç de compondre una poesia narrativa i melòdica que aconseguiria una gran popularitat en els països anglòfons. Un poema no menys notable i potser més conegut, Hiawatha (1855), ha servit d'inspiració a diferents obres cinematogràfiques i recull, com a Evangelina, tradicions i literatura oral popular, en aquest cas, llegendes de ls indis americans. Alguns crítics han dit que, de vegades, se li veu un gra massa la seva intenció moralitzant. Potser sí. Però tant les intencions moralitzants com les intencions perversses són els dos pols del mateix món i la balança s'ha d'inclinar cap a una banda o l'altra. Van pel món alguns escriptors vells, xotxos, frustrats, rebecos, que reclamen la revolució del cinisme i les confusions. Allà ells amb la mala bava. «Hi havia un rei que pelava faves i li queien ses baves dins un ribell...», diu la rondalla.

Longfellow, que per cert fou traduït pel nostre llorejat poeta Guillem Colom i Ferrà, va esser un home conseqüent amb la pròpia vida i només quan la pròpia vida, els propis sentiments, es reflecteixen d'alguna manera en l'obra, aquesta resulta versemblant.

Haurien d'afegir que Longfellow admirava Dant, el traduí i la seva influència es nota en alguns aspectes de la producció del nord-americà.

Miquel Ferrà i Martorell