Mireia BalashPalma12/11/01 0:00
TW
0

Ha estat considerada una de les millors novel·les de la literatura catalana del segle XX i el seu nom no dista gaire de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, o de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. I enguany es compleixen setanta anys de la seva primera edició. Mort de dama és la primera novel·la del mallorquí Llorenç Villalonga (Palma 1897-1980), una crítica mordaç a l'aristocràcia illenca de començament del XX que valgué a l'autor la crítica «entre el món dels regionalistes mallorquins com Miquel Ferrà o Antoni Salvà», tal com explicà el biògraf de Villalonga, Jaume Pomar.

Ell mateix s'encarregà de la conferència Per a una lectura de 'Mort de dama', de Llorenç Villalonaga, que tingué lloc a la Casa Museu de l'escriptor a Binissalem dimarts. El parlament s'inclou en el cicle Els nostres escriptors, que fa un repàs de les principals obres de Sant Llorenç Moyà, Pere Rosselló, Joan Alcover i el mateix Villalonga, autor també de Bearn o la sala de les nines.

Sovint s'ha dit, i Pomar és d'aquesta opinió, que la narrativa de Villalonga es divideix en tres etapes molt diferenciades, íntimament relacionades amb els canvis polítics de Mallorca i amb els personals de l'autor. Malgrat tot, «Mort de dama no s'inclou en cap d'aquestes etapes sinó que és un experiment a part», declarà Pomar. Ni pertany als anys més esnobs i curiosos primers (1924-1939), ni a l'època en què apareix Bearn (1939-1961), ni tampoc al procés en contra de la modernitat que patí durant els darrers anys (1961-1975), quan «no fa més que enfrontar-se a la societat de consum». I és durant aquesta dècada que «aconsegueix un èxit absolut amb Andrea Víctrix, obra futurista influïda per Aldous Huxley i Un estiu a Mallorca.

Al llarg de les dècades, Villalonga anà refent i introduint capítols i personatges a Mort de dama. Patí diversos problemes amb la segona edició, que féu el 1954, ja que li corregiren la majoria de girs dialectals que hi havia inclòs i que, segons ell, enriquien la llengua. L'essència de la novel·la «es ressentí un poc dels canvis», però avui dia continua sent «un dels millors exemples» de la vida de l'aristocràcia mallorquina decadent de principi del segle XX, «que no sabé assumir els canvis que comportaria el turisme».