Tal dia com avui arriba al port de Vigo el vapor León XIII, de
la Companyia Trasatlántica de Comillas, ple de combatents
repatriats de la guerra de Cuba. El vapor atracà a les vuit i mitja
del matí, però no hi havia ordre de desembarcar; durant llargues
hores gran part del poble de Vigo espera inútilment, mentre que els
caps i oficials ja han abandonat la nau des del moment de
l'arribada. Alguns soldats, malalts de febre, es dirigeixen a la
multitud i demanen aigua, ja que en cas contrari moriran de set. De
sobte, explica un periodista, esclata una revolta dins i fora del
vaixell, que la gent de terra vol prendre a l'abordatge. Aleshores
el governador militar ha d'anar al port, calmar tothom i fer que el
desembarcament es realitzi tot d'una.
Però això no és més que la primera part del problema. Molts
d'aquests homes han de tornar als seus pobles i als seus camps,
però malalts, inútils per a la feina. Altres, a les ciutats, han de
patir l'atur endèmic i els sous de misèria. No falta qui,
desesperat, es lleva la vida. Així, un altre periodista fa arribar
a la premsa aquesta trista nova: «Sevilla: s'ha suïcidat,
disparant-se un tret al cap, Eduardo Ferreas, repatriat de Cuba.
Envià una carta a la seva al·lota dient-li que tenia por que el
rebutjàs a causa de la pobresa en què es trobava i que per això es
llevava la vida». No és estrany que Blasco Ibáñez, en el Congrés
dels Diputats, digués des de la seva indignació republicana: «Ah!
Senyors ministres! Bé es coneix que la carn del pobre és barata, i
us importa ben poc que morin aquests soldats. Si haguéssiu complit
la promesa d'establir el servei obligatori, d'altra manera
haguessin vingut els repatriats i se'ls hagués donat allotjament i
assistència».
Fins i tot el Blanco y Negro, en un reportatge gràfic sobre els
llatzarets de Vigo, A Coruña i Santander, deia: «Aquest trist
amuntegament d'herois que mustiaren la seva jovenesa per la pàtria,
evoca dins l'ànima amargues i malencòniques meditacions. Potser
molts dels que en les adjuntes fotografies apareixen mirant
l'objectiu de la màquina han mort ja a causa de les greus malalties
que els tenen sobre els durs llits de l'hospital o els tenen dins
el seu aspecte de miserables magres i esgotats...».
Aquell mes de setembre la crisi política i social estava oberta
i encara que Polavieja llançàs un manifest per a regenerar la
Pàtria, el pessimisme era total. Tot estava en crisi, l'Estat, la
monarquia, el sistema colonial, tot el sistema canovista dels
partits de torn que es basaven en una monstruosa falsificació del
règim parlamentari mitjançant el caciquisme... I és que a Cuba, més
que donar la vida per la Pàtria, els soldats havien mort per a
defensar els interessos de l'aristocràcia i els caciquisme.
Per això hi ha a Mallorca i a altres indrets aquella dita tan
popular que encara avui es pot sentir: «Més es va perdre a
Cuba!».
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.