Catalunya i el comte de Romanones (1912)

Els representants de les diputacions catalanes es reuniren, per primer cop, el 20 d'aquell mes i any. Presidia la Mesa Enric Prat de la Riba, el qual, elegit primer president d'aquella institució el 1914, seguiria dins el càrrec fins a la seva mort. Però a Madrid, els polítics de sempre no es mostraven disposats a permetre que els catalans poguessin parlar amb veu pròpia.

Havent-se de discutir l'afer a les Corts un matí del mes de juliol de 1912, el comte de Romanones preparava amb alguns dels seus companys del Partit Liberal quina havia de ser l'estratègia per tal d'ensorrar el projecte catalanesc: «Si tenim guanyada la partida, jo em portaré el dit gros de la mà esquerra a sota del braç dret. En veure aquest gest, heu de parlar amb tota la vostra eloqüència, dient que les mancomunitats perjudiquen l'interès nacional i que els catalans tenen enemistat contra Espanya. Però si no em porto el dit a dessota del braç, hem de parlar d'una manera ambigua, ja que serà senyal que no disposam de probabilitats per a guanyar la votació i que Canalejas, que defensa el projecte, se'n sortirà...».

Però aquell dia, Canalejas presentava la seva dimissió al Rei i Romanones, que no fou cridat a palau per a formar nou govern, no pogué participar en el famós debat anticatalanista. Tanmateix la Mancomunitat seria un fet. Tot havia començat el 1911, quan una Comissió amb Prat de la Riba al cap era rebuda a Madrid pel president del Consell de Ministres, José Canalejas. En entregar-li les bases per tal que fossin aprovades com a Llei per les Corts del Regne, Prat afirmà que allò no era l'obra d'un partit sinó un desig comú de tots els catalans. Però el seu petit discurs anà més enfora: «Cap dels partits polítics catalans considera aquestes bases com una satisfacció completa a la integritat de les seves aspiracions, però al mateix temps, és veritat, amb la sola excepció dels radicals, que troben en aquestes bases satisfacció d'una part dels ideals que sostenen. El fet d'aquesta convergència unànime de tots els aspectes de l'opinió catalana, no entorn d'una protesta sinó d'una fórmula positiva d'organització pública, és un fet de tal alta significació, que no puc deixar d'esmentar-lo en aquest moment, doncs constitueix, senyor president, la prova més sòlida i més irresistible de la capacitació del nostre poble per aspirar a les més amples funcions de l'autonomia...». Prat de la Riba publicava el 1912 la seva obra Les Mancomunitats i sembla que Canalejas va entendre el que els catalans volien, la qual cosa no era freqüent a Madrid, tot al contrari. Però aquell mateix any era assassinat Canalejas i es perdia així un, fins aleshores vàlid, interlocutor.