Colette i els animals casolans (1933)

Publicà les primeres novel·les quan estava casada amb l'escriptor Henri Gauthier-Villars i després d'un matrimoni ple de tempestes, moltes d'elles de pura gelosia professional, es divorcià amb molts pocs doblers a la bossa. Això vol dir que hagué de fer qualsevol feina, com per exemple ballarina de music-hall. Durant la primera guerra mundial fou col·laboradora de Le Matin i després, del 1900 al 1949 va escriure més de setanta llibres (vagi això per a tots aquells lletraferits de poques llums que prediquen que un bon escriptor ha d'escriure i publicar poc). El 1945 era la primera dona elegida membre de l'Acadèmia Goncourt. Gran defensora dels animals, explotats, castigats i delmats per l'home, ha trobat bona seguidora en Brigitte Bardot, que du endavant la mateixa lluita i a la que ens adherim amb esperit franciscà. Narracions com Ara parla Toby-Chien, Diàlegs d'animals, Un somni etc. ens traslladen a la tendresa necessària per a no fer del món un lloc deshumanitzat i inhabitable...

«A força de jeure per terra, la terra m'ha donat el seu color.
He vagarejat tant que les meves potes amb soles de cuiro sonen en el camí com l'unglot del cérvol. Vaig tal com ho fan els llops, el cul baix seguit per una cua quasi calba...Les meves anques buides es toquen i la meva pell rellisca entorn dels meus músculs secs, ensinistrats en el rapte i la còpula...I tota aquesta lletja cosa em fa semblant a l'amor! Vine! Quan em trobi al davant dels teus ulls només coneixeràs en mi l'Amor. Les meves dents jugaran amb la corba del teu clotell, tacaré la teva pell, et faré patir tantes mossegades com afalagadures, et faré oblidar el teu habitatge i seràs, al llarg de dies i nits, la meva companya lladradora. Fins l'hora més negra, quan et trobaràs tota sola, perquè jo hauré fuit misteriosament, avorrit de tu, cridat per aquella que no conec, per aquella que encara no he posseït...Aleshores tornaràs a casa teva, afamagada, humil, vestida de fang, amb els ulls pàl·lids, el llom enfonsat, com si el fill pesàs ja, i cercaràs refugi en un llarg repòs trepidant de somnis en els quals ressuscitarà el nostre amor...Vine!».

Són els mots que un ca dedica a la cusseta Nonoche. Ningú no pot negar a l'escriptora aquesta penetració psicològica dins «l'ànima» dels fidels amics que ens acompanyen quan tothom ens abandona, en els moments més trists i difícils, amb una mirada que resulta més eloqüent que la de l'orador més inspirat. Un vell escriptor em deia que això de tenir un canet era apocalíptic i és algú que amb la seva excentricitat ha hagut de viure sempre tot sol i malalt. L'han definit com ermità de les lletres. Jo crec...No vull dir el que crec...