Jacint Verdaguer i Jaume Balmes (1888)

Jaume Llucià Balmes (1810-1848), publicista i filòsof, nascut a Vic, autor d'obres com El Criteri, Filosofia fonamental, El Catolicisme i el Protestantisme comparats en les seves relacions amb la Civilització, que es graduà a la Universitat de Cervera, interessà i commogué amb la seva tasca el poeta Jacint Verdaguer, que tal dia com avui, quaranta anys després de la seva mort, li dedicava el poema La mort de Balmes. Balmes, des dels seus 30 anys fins als 38, quan morí, desplegà una activitat tan intensa que acabà amb la seva salut i la seva vida. Va fer viatges a l'estranger per tal de posar-se en contacte amb els moviments filosòfics del moment i fundà, dirigí i fou el principal redactor de tres revistes setmanals. La seva bibliografia consta de trenta-tres volums que el pare Ignaci Casasnovas recollí en una edició crítica completa i en què trobam, a més de filosofia, en el seu sentit estricte, apologètica, història, política i sociologia. I Verdaguer, admirat per aquesta producció intel·lectual i una mort que la trencà abans d'hora, escriví: «Qui vol veure viu a Balmes/ corre, corre cap a Vic,/ lo veurà en ses darreries/ agonitzant en son llit./ Oh soldats de la fe santa,/ s'aterra vostre cabdill,/ aquell que branda el nou glavi/ dessota l'arnès antic,/ aquell qui pel nou Golia/ té la força de David!/ S'apaga el far que semblava/ lo far de l'esdevenir!/ A Espanya donà una estrella/ lo cel, donant-li aquest fill,/ i aqueixa estrella s'acluca/ quan arribava al zenit!/ En sa cara de cadavre/ només los ulls semblen vius,/ aquells ulls que tot ho veien/ i la mort va enterbolint!/ Son cos era branca dèbil/ per son gegant esperit,/ i adés al prendre volada/ l'ha deixat romput aixís./ Fins li estreteja la cambra/ d'on l'ample balcó fa obrir,/ i al vell Montseny que s'hi aboca/ li parla com un amic:/ Noble front de Catalunya,/ marxapeu de l'infinit,/ bé me n'has dites de coses/ que jo al món no podré dir!/ Jamai ni en somnis te munto/ sens baixar-ne esbalaït/ i amb lo front fet una flama/ com Moisès del Sinaí./ Oh! del ramat d'eixos pobles,/ de Barcelona, Madrid,/ de les serres catalanes,/ del Puigmal a Montjuïc,/ del Montserrat, nial d'hèroes,/ despedeix-te'n tu per mi!/ Ah! Si volant a la glòria/ pogués posar-me en ton cim/ per dir-li adéu a ma terra,/ la terra que tant amí!...». Però les guerres carlistes, la situació política, l'enfrontament entre germans, fa que Balmes, en veu de Verdaguer, plori la tragèdia col·lectiva: «Oh! aturau-vos, aturau-vos,/ prou de matar i morir; / jo us porto el ram d'olivera/ que agermana els enemics./ Mes ai!, sols odis responen/ a l'amor de Jesucrist,/ i de Llull i de Teresa/ miro entrar en lo jardí/ la impietat matadora,/ com la serp al paradís./ I veig rodar a l'abisme/ lo regne que més estim,/ entre el fum i la revolta/ i els capgirells dels partits».