Fra Juníper Serra a Sierra Gorda (1750)

Miquel Ferrà i Martorell27/05/01 0:00

Durant prop de cinc mesos, Fra Juníper Serra havia predicat a les esglésies de Mèxic, i s'havia escampat entre el poble la seva fama de gran orador. Així estaven les coses, quan el pare superior reuní la comunitat franciscana al seu càrrec i a les postres del dinar va dir: «Hem de menester bons missioners a Sierra Gorda. No tothom serveix. Han d'esser homes capaços d'enfrontar-se als nombrosos perills de terra tan salvatge... Potser hi ha entre vosaltres algun voluntari?» Respongué Fra Juníper amb una frase llatina. Baixet, baixet, va dir, tot convençut: 'Ecce Ego Mitte Me', aquest home som jo. I de seguida, aquella fórmula fou repetida amb gran entusiasme per altres frares. En menys d'una setmana es van fer tots els preparatius i el tres de juny, a l'alba, l'expedició, només escortada per un soldat, es posava en marxa, Fra Juníper a peu, malgrat haver pogut disposar d'un mul. Responia a la proposta del militar, que li aconsellava de colcar encara que només fos alguna estona, amb aquests mots: 'Els apòstols van recórrer, sempre anant a peu, tots els països de la Mediterrània. Per què ens hem de concedir nosaltres tals luxes a diferència dels nostres mestres?' El soldat arrufà els mostatxos i degué pensar que allà cadascú amb les seves cabòries. En arribar, després de caminada interminable, a Santiago de Xalpan, els sortí al pas una sorollosa comitiva d'indis pames. Malgrat tot aquell aparent fervor, puix portaven creus fetes amb branques, palmes i ramells, banderes i estendards, Fra Juníper pensà que tot plegat no era més que por. Por de les autoritats militars i eclesiàstiques. Ho volgué comprovar parlant amb alguns dels més principals i li confirmaren que no rebien cap tipus de sagrament des de molt temps enrere. També va comprendre que si volia arribar, de veritat, a tota aquella gent, havia d'aprendre el seu llenguatge, els seus costums... Només així podria vèncer aquella indiferència per tal de tots aquells que en veure un frare veien només un colonitzador. En set anys, Santiago de Xalpan, sota el guiatge dels missioners, esdevindria un poble d'agricultors i ramaders, una comunitat on la fam havia desaparescut.

Al mateix temps, els frares, reforçaven l'espiritualitat de tota aquella gent. Tant fou així la cosa que els indis, agraïts, aixecaren una gran església de pedra, segons plànols dels franciscans i que seria model per a molts altres temples de la Baixa i Alta Califòrnia.

Fra Juníper, doncs, ja demostrava en aquelles primeres missions la seva bravesa de caràcter harmonitzada amb un erudit misticisme. Així i tot, en ocasió d'haver d'esser beatificat pel Papa actual, algunes comunitats indígenes protestaren. És evident que la colonització europea podia fer mal a les cultures autòctones, contribuir a la desaparició dels idiomes precolombins, foragitar la tradicional forma de vida dels nadius... Tampoc li perdonaven que hagués tingut durant alguns anys un càrrec inquisitorial, un extrem que no apareix en la majoria de les seves biografies. Però sembla que hi ha documents. I d'esser així, durant el seu exercici de tals funcions, no consta, segons els nostres papers, que hi hagués a Mèxic cap acte de fe. El darrer que tenim registrat i que va esser reproduït amb tot detall per un pintor local és el que porta la següent inscripció: «Auto de fe celebrado en la iglesia parroquial de San Bartolomé Odolotepec, el dia 23 de febrero de el año de 1716, en virtud de lo proveïdo por el señor Juan Ignacio de Castorena i Ursúa, capellán de honor de su Majestad y su Predicador, catedrático de Sagrada Escritura en la Real Universidad Calificadora del Santo Oficio de la Inquisición, Canónigo de esta santa iglesia catedral..»