TW
0

L'arquebisbe, doctor Miralles, erigeix canònicament la nova parròquia del districte de l'Horta, de Sóller, amb l'advocació de la Mare de Déu de la Victòria de l'Onze de Maig del 1561, que tingué tant protagonisme en aquella feta d'armes tal dia com avui, quan els sollerics derrotaren els corsaris barbarescs i turcs. Així ho explica breument l'historiador Pere Xamena: «El 1561, mil set-cents algerins desembarcats de 23 vaixells foren vençuts per Joan Angelats, que capitanejava 800 homes. En aquesta ocasió s'immortalitzaren les Valentes Dones de can Tamany».

L'Horta de Sóller, amb devers mil cinc-cents habitants, comprèn la zona més plana de la Vall i les cases, disseminades entre horts de tarongers, ofereixen una bella perspectiva. El 1912 el vicari de l'església parroquial de Sant Bartomeu proposava de construir-hi un temple i cinc anys després (com van de lentes aquestes coses de monges i capellans!) el bisbe Domènech en donava l'autorització. Per a poder dur endavant la cosa era comprat el camp de cas Puput, com explica Ricard Janer Bonafè, MSSCC, i el 25 de novembre (1917) s'inicià la construcció. Val a dir que aquells eren anys difícils a Sóller, de preocupació intensa a causa de la Gran Guerra Europea, que després seria coneguda com Primera Guerra Mundial. A la majoria de les cases hi havia algun fill o membre de la família emigrat a França (això quan no era tota la família i no eren pocs els que demanaven a la Mare de Déu que havia alliberat dels pirates els seus avantpassats, de donar la victòria a les armes aliades contra l'empenta dels poderosos exèrcits dels imperis centrals. El 1972 el rector mossèn Pons Sastre féu esculpir una imatge de l'esmentada Mare de Déu, còpia fidel de la que es venera a l'església de l'Hospital. El temple, com diu el pare Janer, és d'estil neogòtic de tipologia rural sense capelles. Té 21 metres de llargària per 9 d'amplària i 14 d'altària. La nau està dividida en quatre trams separats per tres arcs de «punta d'ametla», com deien els constructors antics en referència a les arqueries ogivals, més el que dóna entrada al presbiteri, una mica més reduït, que sostenen l'embigada dels aiguavessos. Observant aquest temple no puc evitar l'evocació d'altres edificis semblants, especialment francesos. El campanar, per exemple, em recorda el de Saint-Paul-de-Vence, als Alps Marítims. I això de posar la Mare de Deú en el cloquer, dominant tota la façana i la població, també recorda fàcilment les esglésies provençals i occitanes (Sete, Marsella ,Ciotat...)... I posats a recordar, aquell any de 1917, quan Georges Duhamel en el seu llibre Martyrs explicava els patiments dels soldats a les trinxeres: «Ah! ai-je fait, les dents serrés, ça nous a bien foutus per terre, cette guerre tot de même! Tu vivais par terre, tu mangeais par terre, tu dormais par terre... pour un coup qu'tu te mets debout, on te rapelle a l'ordre: tu vas crever par terre!».

Miquel Ferrà i Martorell