Miquel Ferrà i Martorell20/04/01 0:00
TW
0

«El Fantasma de l'Òpera existí. No fou, com s'ha cregut durant tant de temps, una inspiració d'artistes, una superstició de directors, la grotesca creació dels exaltats cervells de les senyoretes del cos de ball, de les seves mares, de les acomodadores, de les treballadores del vestuari i de la porteria. Sí, existí, en carn i os, encara que adoptàs l'aparença d'un autèntic fantasma, és a dir, d'una ombra...». Amb aquests mots començava Gaston Leroux la seva famosa novel·la, situada dins l'atractiu ambient del Teatre de l'Òpera de París, meravella del gènere arquitectònic eclèctic amb belles decoracions modernistes.

Gaston Lerroux nasqué a la capital francesa el 1868 i morí a Niça el 1927. Treballà alguns anys d'advocat i després decidí de dedicar-se al periodisme. Fou el cronista judicial del diari La Matin. Al mateix temps provà sort com a autor teatral, però no aconseguí l'èxit que n'esperava. D'aquesta manera, sota la forta influència de Conan Doyle i Poe, es llançà a la producció de novel·les de misteri i aventura. Tanmateix, la que fou universalment celebrada i traslladada al cinema, El Fantasma de l'Òpera, ha eclipsat totes les altres. Com deia un crític literari, «L'Òpera, temple de cultura i centre de reunió de la més daurada frivolitat, era el millor símbol d'aquell París dels anys resplendents. Però la cultura esdevé artifici, la frivolitat horror i la llum boires quan en aquell venerable edifici hi comença a fer les seves aparicions un extraordinari ésser: es tracta d'un fantasma. El pitjor és que les aparicions acaben, però hi resten i s'agreugen fets inexplicables que només poden ser atribuïts a tan misteriós hoste».

Però... Veritablement existí un fantasma dins aquell meravellós palau de l'art escènic? La ficció és llegenda i la llegenda, història? El mateix Leroux escrivia: «Demostraria una gran ingratitud si no donàs també les gràcies, en el portal d'aquesta espantosa i verídica història, a l'actual direcció de l'Òpera, que tan amablement es prestà a totes les meves investigacions i, en particular, al senyor Massager, així com al simpàtic administrador, senyor Gabion, i a l'amable arquitecte que té cura de la conservació del monument, i que no dubtà un instant a prestar-me les obres de Charles Garnier, encara que estava quasi segur que no les tornaria. Finalment només em resta reconèixer públicament la generositat del meu amic i antic col·laborador, senyor J.L. Croze, que em va permetre de consultar la seva admirable biblioteca teatral i prendre prestades edicions úniques que li eren molt benvolgudes».

I en un altre indret, Leroux explicava que «quaranta-vuit hores abans de l'aparició d'aquesta obra, hi vaig parlar encara, amb el senyor Dujardin-Beumetz, el nostre simpàtic subsecretari d'Estat per a les Belles Arts, que em donà esperances, i jo li vaig dir que era deure de l'Estat acabar amb la llegenda del fantasma per tal d'establir, sobre bases indiscutibles, la curiosa història d'Erik. Per a tal cosa és necessari, i seria la coronació dels meus treballs personals, trobar la mansió del Llac, on es troben, potser, tresors d'art musical. Qui pot assegurar que no trobaríem en la mansió del Llac, la famosa partitura del seu Don Joan Triomfant...?».