L'assassinat de Monsieur Callmett (1914)

Eren les cinc del capvespre. Una senyora, molt ben vestida, entrà en el vestíbul de les oficines del diari parisenc Le Figaro i demanà una entrevista amb el director, el senyor Callmett. No va voler identificar-se però indicà a un dels treballadors que era cosa molt confidencial el que havia de comunicar al cap de redacció i que no tenia gaire temps. Amb la necessària urgència, el senyor Callmett la va fer passar al seu despatx i en aquell mateix moment, quan encara no havien agafat cadira, ella va treure de la bossa un revòlver i va fer alguns trets sobre el periodista. Detinguda pels presents i informada la policia, que acudí de seguida als llocs dels fets, resultà esser, l'assassina, persona de gran relleu social. Es tractava de l'esposa del ministre francès d'Hisenda, Monsieur Caillaux. El motiu: una campanya que Le Figaro duia endavant per tal de desprestigiar el seu marit. Tanmateix el cas resultava cosa de bojos. I molts evocaren la figura passada d'aquella Madame Laffarge, de trista fama. Però la comparança resultava injusta. Més aviat era precís remuntar-se al record de Carlota Corday (1768"1793), que assassinà Jean-Paul Marat (1743"1793), metge i demagog, un dels caps de la Revolució francesa, quan aquest es trobava dins la seva banyera. Carlota fou degollada poc després, tot d'una que varen saber que havia actuat així per a revenja dels girondins. Aquests formaven un partit polític i ocupaven la dreta de l'assemblea, l'esquerra del qual formaven els anomenats «muntanyencs». Els girondins s'oposaren a les matances de setembre i a la mort del rei Lluís XVI. Aquesta posició els valgué esser perseguits pels homes de Marat i executats a la guillotina el 31 d'octubre d'aquell any, 1793. Tornant a l'altra famosa assassina, Madame Laffarge, contava el Messager, el 1840, el curiós succeït: «A la galeria coberta d'Orleans, en el Palais-Royal, és a dir, en el centre comercial de París, hi havia la passada nit molta gent curiosa i desocupada, quan de sobte passà per aquell indret una jove i elegant senyora, l'aire i les maneres de la qual donaven a entendre que es tractava d'algú de classe distingida. Amb això, un jovencell, que segons sembla la seguia, exclamà mentre l'assenyalava amb un dit: Mirau-la! Aquesta enverinadora! No la coneixeu? És Madame Laffarge! Gràcies a la seva bona estrella i malgrat la sentència, ha estat posada en llibertat! I amb aquestes i altres paraules, aquell individu seguí acusant la senyora, que a l'instant es va veure envoltada de molta gent. Ni les seves llàgrimes ni les seves protestes serviren per a convèncer algú que tot allò era un error. La desesperació de la víctima en aquella comèdia augmentà i als plors, seguí un atac de nirvis i un desmai. La gent s'hi amuntegà al voltant i quan els guàrdies municipals es pogueren obrir camí per tal d'auxiliar-la, el jovencell acusador ja havia desaparegut. Una dotzena de les persones que formaven part dels curiosos trobaven a faltar un seguit de coses. Aquest, una agulla d'or. L'altre, un anell amb diamant. Un tercer, la bosseta de les monedes. I alguns més, una capsa de rapé, un mocador de l'Índia, un rellotge... Tot plegat era una comèdia inventada pel lladre per tal de netejar les butxaques dels curiosos, sempre aprofitant l'aldarull i les empentes.