L'assassinat de Dato (1921)

Miquel Ferrà i Martorell14/03/01 0:00

Té lloc a Palma una manifestació popular de protesta per la mort d'Eduardo Dato Iradier. Al mateix temps, a l'Ajuntament, hi ha una sessió extraordinària i es decideix de comunicar el malestar del consistori pel tràgic esdeveniment. Quatre dies abans, de nit, quan després de la jornada en el Parlament, es dirigia Dato al seu domicili amb el seu automòbil, tres individus, que anaven amb una motocicleta proveïda de sidecar, dispararen disset trets de metralleta contra el polític, el qual fou conduït tot d'una a la Casa de Socors, on morí. La policia detingué i interrogà un tal Pere Mateu, el qual es declarà autor de l'assassinat. Però qui era aquest dissortat Dato Iradier i qui aquest trist executor Pere Mateu? Havia nascut, Eduardo Dato, el 1856 i succeí Maura com el cap del partit conservador. Després, entre 1913 i 1920 exercí per tres cops el càrrec de cap del govern. En temps de la Primera Guerra Mundial mantingué Espanya dins la més absoluta neutralitat i llavors, volgué dur endavant una política moderadament reformista que no va fer content ningú, malgrat la creació de la Mancomunitat catalana, el servei militar obligatori i les lleis socials.

Des del 1917 una forta revolta obrera el va fer fortament impopular i els anarquistes li posaren l'ull al damunt. És curiós això de fer servir en aquell temps una motocicleta per tal de perseguir l'automòbil de la víctima i ens recorda altres succeïts de la mateixa època en el Chicago del gangsterisme. Recordem, per exemple, al peu de la lletra, un d'aquells dramàtics episodis: «Un capvespre d'estiu de l'any 1928, Frankie Yale es disposava a sortir en el seu esplèndit model d'automòbil que just acabava de comprar. Endormissat per la densa calorada, i altre tant absort en la contemplació del seient del darrere del cotxe, no va veure com s'hi acostava un altre vehicle des del qual l'apuntaven amb una metralleta. Frankie no arribà a conduir el seu magnífic automòbil. Morí abans de posar-lo en marxa, foradat com un colador per les ràfegues de mort...».

El maig de 1920 Dato tenia altra vegada el poder en les seves mans i Amadeu Hurtado explicava que el cap de govern «venia disposat d'acord amb el seu propi caràcter a desenvolupar una política amb condicions, dosificant amb tota la destresa possible els actes de flexibilitat i energia per desarmar les passions desfermades»... El novembre del mateix any es feia càrrec del govern civil de Barcelona el general Martínez Anido que presumia de «donar la batalla» als sindicalistes amb les tècniques policíaques més violentes. El resultat era que, per exemple, en un sol dia, es practicaven a Barcelona no menys d'una vintena d'autòpsies a causa dels morts en les manifestacions. Tanmateix fou Dato qui més directament sofrí les conseqüències d'aquella política repressiva que els anarquistes no li podien perdonar.