Un fals agent de policia (1841)

Un jove de devuit anys havia cobrat a casa d'un banquer parisenc la quantitat de mil cinc-cents francs. Tornava a ca seva per una avinguda plena de gent quan de sobte se li apropà un home alt i prim, que portava un gaiato de bona gruixa, i li digué a sota veu: Escolti, jove. Hi ha un lladre que el segueix, a vostè. Vagi alerta, però no li doni a entendre que ho sap. Convé que vagi seguint el seu camí sense perdre els nervis. No passi ànsia. Jo també el seguiré de prop. Ha de saber que som de la policia de seguretat i vull agafar amb les mans a la bossa aquest maleït lladregot.

Així doncs, el jove seguí a bon pas el seu camí. En passar per un carrer on la gent s'hi amuntegava, sentí una mà a la butxaca del seu abric i ja anava a bregar amb el lladre, quan l'home que abans l'havia advertit, es llançà sobre el delinqüent, li pegà un fort cop de puny i agafà la cartera alhora que detenia el lladre.

Amb això va dir: Jove! Ens ha d'acompanyar a casa del comissari de policia i allà vostè farà de testimoni i li tornarem la cartera de seguida, un cop haurem posat aquest diantre de bandit a l'ombra... El jove s'ho va creure sense pipellejar i va seguir el suposat agent de policia, que per un braç duia el lladre i amb l'altra mà la cartera. Arribats a un cap de cantó, el lladre pegà de cop i volta una forta estirada, es va desfer de l'agent i fugí com ànima que se'n vol dur el dimoni. No dubtà l'agent a pitjar-li al darrere, i en un instant, un i l'altre varen desaparèixer. El jove restà bocabadat, ja sospitant la broma que la comèdia de dos lladres li havien fet. Passà el temps i el suposat policia no retornà. Ben fotut, tornà a ca seva sense un cèntim.

Sembla ser que en aquell temps, París era la capital europea dels robatoris a la via pública i un dels més famosos caps de la policia francesa, Monsieur Vidocq, en les seves memòries, en contava de tota mena i que deixaven ben al descobert quina era la gran inventiva de les colles organitzades en els barris baixos.

Falsos militars, falsos aristòcrates, comerciants que no són tals comerciants, banquers que no tenen un franc a la butxaca...
«Resulta mal de creure "explicava un altre diari de la capital francesa" com es pugui fer enmig de la ciutat, el migdia, robatoris tan agosarats, com el d'un Crist, suposadament de plata, que un individu, desfressat d'escolà i al davant de tots els fidels, va fer desaparèixer per una de les portes de la sagristia que tenia accés al carrer...»