Sense vi a Shiraz

Primer es travessen grans extensions desèrtiques, amb algunes cabanes de pastors i, a vegades, endevinant miratges que són reals. Si no, es tracta d'algun gran llac on només hi queda sal i, per això, no para de lluir sota el sol que provoca il·lusions. Quan, ja arribant a la ciutat, a la vora de la carretera hi apareix el primer venedor de magranes, no hi cal cap indicatiu per saber que l'oasi ciutadà que és Shiraz no està massa lluny. Als carrers, a l'hotel, al restaurant, i amb el tracte continu amb la gent "amb la gent de tu a tu, naturalment" es va normalitzant la vida fins al punt que el visitant no es sent gens incòmode. Al mausoleu de Shâh Tshrérâgh, un dels més venerables santuaris del xiisme, els devots entren i surten sense preocupar-se si dins el pati central hi ha algun visitant mirant la cúpula en forma de pera tota coberta de rajoles, el minaret que és com un far, i les teles blanques que cauen des de la teulada perquè el sol no penetri fins al fons de tot. Dos poetes "Shams ed Din Mohammad i Mousharrif ed Din Shirazi" tenen els seus mausoleus dins amplis jardins on amb molt d'esment s'hi cultiven arbres i plantes que estan plenes de flors. Ni un minúscul paper solla el terreny enjardinat on la gent hi va a veure el temps a les fulles dels arbres i a escoltar les paraules esgrafiades dels poetes. Ciutat de roses i de raïm, presenta magnífics jardins amb refinats i teatrals pavellons situats entre aigua i vegetació.