Miquel Ferrà i Martorell12/01/01 0:00
TW
0

Comença una autèntica batalla econòmica i diplomàtica entre les potències europees per tal de tenir el control dels ferrocarrils turcs. Hi juga un important paper la qüestió estratègica. Principalment l'accés al golf Pèrsic i la clau de les comunicacions entre Europa i Asia. Per altra banda, a un bàndol i a l'altre els interessa una aliança amb l'important Imperi turc, que conserva nombrosos territoris. Els grups financers francobritànics i alemanys són els que es disputen més aferrissadament la concessió. Finalment és elegit per les autoritats otomanes el «Deutsche Bank» alemany, avui tan conegut entre nosaltres i que aleshores, fa més de cent anys, ja era un dels més importants del món. Encomanen doncs a tal institució bancària el projecte i execució de la línia fèrria que ha d'unir Europa central amb Bagdad a través d'Istanbul. No es fan esperar les veus d'alarma, en un moment que els grans Estats europeus fan un gran esforç per tal d'augmentar les seves forces de mar i terra i diuen que la seva voluntat de pau depèn de la conducta dels altres. Així, la Gran Bretanya tem per la seva presència en el golf Pèrsic i Rússia en el Caucas. Es mouen totes les delegacions diplomàtiques per tal de frenar la concessió en mans d'Alemanya, que aleshores va molt bé econòmicament, puix ha unit les seves vendes d'equipament civil i material de guerra amb l'emissió d'emprèstits a Berlín. Però França, un país al qual Turquia devia grans sumes de diners, veta l'acord i prohibeix als seus súbdits de poder invertir en accions de la nova empresa ferroviària. Això fa que malgrat tot, els alemanys vagin curts de capital. El procés és difícil. Els alemanys continuen pressionant però no serà fins el febrer de 1914 que aconseguiran, mitjançant la seva destra diplomàcia, que el Govern francès aixequi la prohibició. A canvi d'allò, els tres països de l'entesa, Anglaterra, França i Rússia aconsegueixen la concessió d'altres ferrocarrils turcs menys estratègics. Tanmateix, la Primera Guerra Mundial només trigaria sis mesos a esclatar i tot plegat quedava en un atur a llarg termini.

Com explica John R. Day: «A Europa els grans trens internacionals es trobaven quasi en la seva totalitat en mans de la Compagnie International des Wagons-Lits, constituïda l'any 1876. La companyia proporcionava cotxes de luxe per a trens que cobrien, a altes velocitats, distàncies molt llargues. Així i tot, aquestes velocitats no es podien superar a causa de les aturades necessàries perquè es poguessin cobrir les formalitats frontereres. L'Orient Express fou el primer d'aquests famosos trens i començà el servei el 1883 entre París, Viena i Istanbul, i poc després la companyia sumava a la seva raó social «et des Grands Express Européens». El segon d'aquests trens fou el «Calais-Niça-Roma Express». Llavors arribà l'Ostende-Viena, el 1894 i el París-Sant Petersburg el 1895 i molts d'altres. La companyia encara treballa actualment i en qualsevol viatge que es faci per Europa encara hi podem veure els magnífics cotxes-llit i cotxes restaurant, que figuren, sens dubte, entre els primers del món».