L'home que estimava els niguls (1959)

Miquel Ferrà i Martorell15/11/00 0:00

L'escriptora escocesa Rosamunde Pilcher descriu ben sovint en els seus llibres, generalment novel·les de tall sentimental, detalls paisatgístics del seu país, i en especial, la naturalesa dels núvols i les boires que caracteritzen la climatologia de la zona. Diu així, per exemple, que quan tornà a mirar cap a l'horitzó, «la mig difuminada taca color de rosa havia esclatat en una aurèola roja i groga, amb vetes de llum, vaporoses com flames. I sobre la muntanya baixa que s'alçava a l'extrem del cap es podia veure, a l'aguait, un petit segment de sol taronjat. Aquesta faixa de llum encegadora ferí amb els seus raigs la rinxolada superfície de la mar, dibuixà ombres sobre l'onejar de la sorra i aclarí la foscor del cel, que, gradualment, passà del blau safir a un color aiguamarina...».

Entusiasmat pels mateixos efectes, però amb ull científic més que literari, Charles Thomson Rees, físic escocès, nascut a Glancorse, Midlothian, el 1869 i que moria a Edimburg tal dia com avui, dedicava la seva vida a l'observació i estudi de niguls i boires, un tema que el fascinà des de ben petit. Tenia quatre anys quan a causa de la mort de son pare hagué de marxar amb la seva família a Manchester.

El 1895, aficat en el camp de la meteorologia, començava a investigar els nuvolats i especialment, el que es formava al cim del Ben Nevis, altura escocesa de prop d'una milla d'altària, la més elevada de Gran Bretanya. Treballant en el laboratori de J.J. Thomson reproduí aquell fenomen a petita escala. Deixà que l'aire humit s'expansionàs dins un recipient i aquesta expansió va fer baixar la temperatura de l'aire de manera que no tota aquella humitat podia ser retinguda, recollint-se el seu excés en forma de petites gotes d'aigua que formaven núvol o boira.

Les gotetes del nigulet es formaven sobre les partícules de pols que contenia l'aire, ja que si Wilson s'aficava dins el problema de fer servir aire sense pols, la massa nebulosa no es constituïa. En absència de pols, Wilson pensà que els núvols es formarien per condensació dels ions de l'aire i que la càrrega elèctrica de tals ions podia servir de nucli mentre que les molècules neutres corrents no podien.

Els descobriments dels raigs X per part de Roent gen i de la radioactivitat per Becquerel donaren a Wilson dues eines molt importants per demostrar la seva teoria. Seguí llavors tot al llarg d'una dècada amb aquelles experimentacions i el 1911 perfeccionava la seva «cambra de boires», tot oferint un camí ben vàlid per fer visibles els processos del món subatòmic.

Wilson va rebre el premi Nobel de física el 1927 per la seva «cambra de boires».