Miquel Ferrà i Martorell21/10/00 0:00
TW
0

Neix, tal dia com avui, a Halifax, Nova Escòcia, Oswald Theodore Avery, metge canadenc, que descobrí l'estructura de l'ADN. Es graduà en medicina el 1904 i es dedicà, primerament, a la investigació dels neomococos, és a dir, els gèrmens causants de la pneumònia. Fins aleshores, els bacteriòlegs havien estudiat dos ceps de neumococs, ambdues cultivades dins laboratori. L'anomenada S tenia la càpsula llisa. La que rebia la lletra d'dentificació R era d'apariència arrugada i no capsulada i mancava d'alguna enzima necessària per a l'elaboració de l'hidrat de carboni, element que constitueix la càpsula. Si es feia un extracte de la mescla S i R viva, i això era injectat en una rata, al cap d'un temps, els teixits de l'animal presentaven encara un contingut de cep S viu.

Després comprovaren que l'extracte de cep S, encara que mancat de vida, conservava un cert factor capaç de peoveir el cep R de l'enzima necessària, i es convertia, per tant, en un cep S.

La majoria dels científics, havent aplaudit la descoberta, pensaven que aquell factor era de naturalesa proteica, però Avery i els seus col·laboradors no ho veien així. Es dedicaren a investigar la cosa en profunditat molts anys. Era el 1944 quan estudiant un cop més l'extracte d'S toparen amb quelcom innovador i sensacional. Aquell factor era àcid desoxirribonucleic pur, és a dir, el que després ja serà conegut com ADN i mancat de proteïnes. La notícia féu la volta al món de la ciència. Fins aquell moment, l'ADN s'havia considerat com un aditament poc important de les proteïnes amb funcions genètiques. Però l'ADN era molt més que això. Era, és, el veritable fonament d'aquests mecanismes. Avery morí el 1955, onze anys després del seu gran descobriment. Això significa tota una vida de dedicació al tema. Com tants altres no va rebre cap premi Nobel ni es va fer milionari amb la seva feina. I mai tant com en el nostre temps, quan la genètica té tanta transcendència i tantes aplicacions, el nom d'Avery ha de ser recordat.

Recordem que l'ADN és el grup prostètic de les nucleoproteïnes que constitueixen la cromatina del nucli de les cèl·lules i que, en la profase, formen els cromosomes. Es tracta d'un polímer d'elevat pes molecular fet integrat per diferents nucleòtids, els quals a la vegada es troben constituïts per una base nitrogenada, ja sigui púrica, ja sigui purimidínica, un monosacàrid, això vol dir dexorribosa, i una molècula d'àcid ortofosfòric. Quelcom, en suma, ben complicat que avui permet identificacions que en altres èpoques no s'hagueren ni pogut imaginar. El misteri de l'home ha estat doncs aclarit passa a passa i en cada passa, en cada espectacular descobriment, ens hem trobat amb nous misteris. Potser, en aquesta vida, mai no sabrem del tot qui som i què som. Almanco així ho veu el professor japonès Daisaku Ikeda en el seu llibre titulat: La vida, un enigma, on ens diu que «per qualsevol persona, l'interrogant més difícil de la seva vida és el que significa la seva pròpia existència. L'ull científic de l'home ha penetrat la matèria, descobrint el món dels àtoms i dels electrons; en la seva recerca de l'infinit continua corrent cada cop més cap allà els límits del cosmos. Així i tot, la vida, el que ens és més proper, aparentment més fàcil de captar, continua sent un misteri, malgrat el ràpid avançament que les anomenades ciències de la vida han efectuat en el decurs de les darreres dècades. A què és degut això? No és, tal volta, que la vida canvia constantment i que compta amb innombrables nivells de complexitat...?