Un esport, potser un ritu, a Esfähân

Practicant de surjané a Esfähân (Iran).

21/10/00 0:00

La ciutat d'Esfähân, a Iran, és una meravella. Així, d'entrada. Les aigües del Zâyadeh-rud que la travessen s'han convertit en una mena de paradís, perquè els seus voltants s'omplen de jardins ben cuidats i, per sobre de la superfície del riu, hi ha ponts que semblen palaus llargaruts. Estirats a la gespa els estudiants hi troben la quietud per repassar els llibres, a vegades per aixecar un somni. Parelles, famílies senceres, tothom se n'aprofita, dels jardins. O fan voltes per l'aigua amb les petites embarcacions de lloguer. A les cases de te dels ponts la vida és l'espectacle de l'aigua.

Els carrers tenen un trànsit infernal. Però hi ha tants d'arbres, que sembla que el renou i el fum es fan un poc fonedissos. A alguna gran avinguda és possible comptar-hi fins a dotze fileres d'arbres. Cada una amb exemplars de casta diferent, perquè així es juga amb les tonalitats del verd i amb les fulles caduques i perennes. Unes varietats que durant els mesos d'estiu fan de sòtil protector.

Ja negra nit, el visitant es fica per un carreró estret i, després de travessar la porta d'un local, li envesteix una bafarada de suor vella i la música que fan instruments que són percudits rítmicament. Esport o ritu, una colla d'homes practiquen el surjané. Van abillats amb uns calçons estrets i, alguns, duen una camiseta sense mànigues. N'hi ha que amb un gran mocador es fan una mena d'embolic a l'entrecuix. Fan exercicis amb enfilalls metàl·lics que mouen perillosament al ritme de la percussió, llavors uns moviments i estiraments que mostren les potències i racons del seu cos. Per això, segurament, alguns detalls extres en el seu vestir. D'aquí ve la suor acumulada sobre el tapís que cobreix el terra del que es podria qualificar de minúscula plaça coberta. De les parets hi pengen retrats de forçuts, ídols antics i moderns. Esport, ritu, companyonia. A Esfähân amb el riu, els arbres, la gent... Un poc de tot.