EL místic Tomàs de Kempis (1425)

Es mantingué en el càrrec fins al 1448. Havia ingressat en aquell monestir el 1399. Com els monjos intel·lectuals d'aquell temps copià llibres i va escriure algunes obres d'edificació espiritual, la més famosa de les quals és la que du per títol Imitació de Crist, traduïda a la majoria dels idiomes del món.

L'edició que tinc ara mateix entre les mans és una traducció del pare Joan Eusebi Nieremberg de l'any 1948, el qual en la breu introducció ens diu que «entre els quaranta-cinc tractats que són atribuïts al venerable Tomàs de Kempis, cap no ocupa un lloc tan eminent com aquest de la Imitació de Crist...Llibre en veritat d'or, el qual des que va aparèixer no han deixat d'enaltir sants i savis, i tots els que el varen conèixer, tenint-lo, pel contingut moral de la seva doctrina, després del sant Evangeli, pel més digne d'apreci i veneració...

Qui hi acudeix per al seu profit espiritual hi troba matèria per a la seva meditació, i també repòs per al seu esperit, tan fatigat sempre pels entrebancs de la vida; potser li servirà de rellotge despertador que el posarà novament dins una existència sòlidament ètica i cristiana...».

Menysprear les vanitats, avaluar la petitesa de la nostra pròpia existència, obrar amb prudència a qualsevol moment, mirar les adversitats amb un nou esperit de sofriment i paciència, evitar els judicis temeraris, fer autointrospecció gràcies a la solitud i el silenci, pensar que els defectes d'altri són també els nostres , comprovar fins a quin punt arriba la misèria humana, mesurar la puresa de les nostres intencions, tenir l'immens plaer d'una bon a consciència, parlar interiorment amb Crist i amb nosaltres mateixos, trobar dins la humilitat el petit goig per la vida, practicar el penediment per a trobar la pau, no perdre mai la confiança que existeix una altra vida...

Tals són, en resum, els punts que toca el savi místic en el seu llibre i d'on un altre dels seus comentaristes, el pare Lluís Ribera en treia, enmig de molts altres punts, la següent reflexió, ara que els tribunals de justícia ens escandalitzen tan sovint: «No hi ha en aquest món veritable justícia, o perquè no es pot, o no se sap o no es vol fer.

Quants de cops no ens hem queixat d'això mateix! Quasi sempre, els dolents , els tirans, els malfactors, se'n duen la millor part de l'àpat de la vida; i els bons, els humils, els que no fan mal a ningú, són menyspreats, calumniats, oprimits i maltractats.

Un ha de pensar per força que això no pot seguir així i que si no es pot fer justícia en aquest món, se n'haurà de fer en l'altre...».
La mateixa maldat que domina el planeta ja ens hauria de fer pensar en una bondat superior que es mou dins altres dimensions.