Miquel Ferrà i Martorell26/09/00 0:00
TW
0

És sempre un plaer per al lector que estima l'odissea de tots els temps, anar descobrint les memòries de viatge dels grans aventurers: Clara Stinnes, Eric de Bisschop, Hans Von Meiss-Teufen... o Henry de Monfreid. Aquest darrer publicava en aquesta data, «Chez Grasset», París, el seu recull d'experiències La Route Interdite, que navegava en aquells anys per l'Orient Mitjà, molt conflictiu i perillós aleshores. Nascut al Languedoc, decidí un dia de conèixer els llocs més amagats i inhòspits del món i hi dedicà la seva vida. A través de la lectura del llibre ens evoca episodis bíblics, fets de corsaris i pirates, les fites dels imperis d'Alexandre i Roma, la vida de les caravanes dels mercaders, els lladres i bandolers del desert, els misteris de la Mar Roja i el Golf Pèrsic... Passa a passa, Henry de Monfreid reconstruïa els temps pretèrits. El mateix aventurer ens parla dels perills que surten a cada cantonada: «És sabut que, en aquestes condicions, pujar la Mar Roja i el Golf de Suez és un greu esforç, doncs si el vent del sud, esperat amb impaciència, per mala sort, s'aixeca de nit, no només cal abandonar tot d'una l'abric que ens protegeix del nord, sinó encara anar encegat sobre una mar que sabem sembrada de rocs submarins, quasi a flor d'aigua...».

Però navegar amb un petit vaixell de vela només és una part de la solitària expedició, bibliogràficament parlant, l'onzena, ja que al llarg de deu llibres més, Monfreid ja va narrar les altres aventures (El creuer del haixix, Els secrets de la Mar Roja, Aventures de la mar, La persecució de Kaipan, L'home sortit de la mar, Vers les terres hostils d'Etiòpia, Del Harrar a Kènia, L'infant salvatge, El lleprós, Abdi...) i la travessia de boscos, planes i deserts també és seguida punt rere punt, sempre, Monfreid, reconstruint bells capítols de la història antiga. L'autor explicava que això no era, en aquells paratges, gaire difícil: «Pel que fa a la navegació tot resta, ara mateix, semblant. Sobre els grans velers, els 'baglas', que fan el viatge anual des del Golf Pèrsic a la Mar Roja, s'hi poden retrobar tots els costums als quals els autors antics es refereixen: fins i tot la jerarquia dins les tripulacions que inclouen sempre esclaus i pàries. Esclafen el gra sobre una pedra plana talment com es veu en els frescos egipcis.

La mateixa durada del viatge, amb les mateixes escales en els ports i cales tradicionals, amb els mateixos ritus pagans i les ofrenes al passatge de determinats caps o roques suposadament habitades per divinitats marines. Les maniobres s'acompanyen dels mateixos cants, amb les misterioses paraules d'una llengua ara oblidada. Jo m'he pogut, doncs, enllumenar en aquesta nit del passat gràcies a la claror d'aquestes analogies...».

Monfreid situa el seu viatge el 1922, és a dir, trenta anys abans de la publicació del llibre.