Les dones de Barcelona es decideixen a impedir que els seus fills i marits siguin embarcats cap al Marroc. Es revolten i van als molls. No permeten que es pugui formar el batalló de Caçadors de Reus, integrat per reservistes. Tot el que volen és que els homes de les seves famílies no vagin a la guerra colonial.
El drama havia començat una setmana abans, quan els rifenys atacaven les obres del ferrocarril espanyol i alguns obrers eren assassinats. El general Marina, per tal de sufocar aquella rebel·lió generalitzada dels moros a la zona de Melilla, demanà al ministe vint mil soldats. El Govern es plantejà la qüestió. Les mesures de reforçament de la tropa que ja es trobava al nord de l'Àfrica reclamaven la màxima urgència. No hi havia temps de cridar a quintes. Així doncs, es convocaren els reservistes, molts dels quals eren pares de família. La commoció, en els barris obrers de la Ciutat Comtal fou de grans proporcions. Tothom sortí al carrer. Els socialistes, republicans i grups solidaris donaren suport a la revolta. La premsa i la burgesia catalana també posà el crit al cel i la tensió augmentà. Aquells que s'alliberaven del servei militar mitjançant el pagament de mil cinc-centes pessetes, quantitat aleshores equivalent a un centenar de sous mensuals d'un obrer, restaven rere la roca...
Deia la premsa: A qui convé el conflicte del Marroc? Tothom ho sap. Convé als amics rics de Maura que tenen forts interessos a les mines del Rif. I quan les coses es posen lletges, els pobres han d'anar a fer-se matar per treure'ls les castanyes del foc!»
Tenien tota la raó del món. Però des del poder, és a dir, des del govern maurista, la veu del poble no se sentia gaire. Pocs s'imaginaven, però, aquells ministres, que la revolta de les dones portaria, dies després, la Setmana Tràgica. Al cap de deu jornades de clams i protestes, comença l'atur general a les fàbriques, els tramvies són paralitzats, hi ha xocs entre manifestants i Guàrdia Civil... Només és un botó de mostra del que s'esdevindrà el 27 quan a Gràcia, a l'entrada del carrer Major, grups de paisans, havent muntat barricades, estableixen un combat contra una força de cavalleria. Aquesta, demana reforços. Acudeix la infanteria amb dues peces d'artilleria. Sota el foc dels canons, els revoltosos han de retrocedir i derrotats es dispersen. Tanmateix el tiroteig, en la persecució, produeix més morts i ferits... El Govern va dominant, els dies següents, la situació. Es concentraven a Barcelona forces d'infanteria dels regiments «Mahón», «Aragón», «Lealtad», «Constitución», «Mallorca», «Asia» i «Luchana»; els de cavalleria «Almansa», «Alcántara», «Castillejos» i «Treviño»; del Setè d'Enginyers, una companyia de sapadors i una altra de telègrafs.
A més de tot això, des de fora de Catalunya havia arribat un miler més de guàrdies civils. La revolta havia estat vençuda. Per a Maura era l'hora dels «càstigs exemplars» i en Ferrer i Guàrdia en seria boc expiatori.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.