Les tropes nord-americanes es passegen o munten guàrdia pels carrers de Roma, la Ciutat Oberta. A la fotografia podem veure com el general Clark, en un jeep d'alta oficialitat, parla amb el que sembla ser un frare de La Salle. Al fons, més soldats, més clergues i alguns ciutadans que van i vénen amb una recobrada serenitat a la cara. I més al fons, la plaça de Sant Pere i la basílica vaticana. Els aliats són els amos de la Ciutat Eterna des del dia 5 però gràcies a les gestions de Clark la vida urbana es normalitza dins el que és possible.
El dia següent de l'entrada dels americans a Roma s'havia produït el desembarcament aliat a Normandia i els alemanys havien perdut Cherburg i Caen. Es preparaven aleshores altres ofensives que suposarien cops definitius sobre l'esquena de les forces de l'Eix. Un avançament general rus en els països bàltics, Bielorússia, Galitzia i Polònia. També a Romania hi ha resistència popular i l'invasor ha de retrocedir, juntament amb les milícies dels seus col·laboradors feixistes. A Grècia s'esdevé el mateix i ja tot és preparat per al desembarcament dels aliats al sud de França, la reconquesta del país fins a la frontera suïssa i l'ocupació de París. L'alliberament, llavors, de Bèlgica serà qüestió de setmanes.
Però tornant a Roma, sabent que molts de perseguits, jueus i no jueus, havien estat protegits i refugiats entre els murs del Vaticà, es demanen si no hi haurà, ara mateix, entre els mateixos murs, alemanys ocults a les ires populars. No gaire temps després, el 1945, Roberto Rossellini, mostrava, en un film memorable, aquella situació. El guió, redactat per Alberto Consiglio, Segio Amidei, Federico Fellini i el mateix director, recollia pressions, injustícies, violències, ràbies contingudes, revenges impossibles...S'entrava, aleshores, com va escriure Giovanni Guareschi en la sofrida «Itàlia Provisional»...
Deia el famós escriptor humorista: «Aquesta postguerra és plena de dificultats, però el que més fa patir en el fur intern dels italians és que més o menys, es pot parlar lliurement, a la fi, i que tothom, més o menys, comanda una miqueta. Una Dictadura és bona per poder-ne parlar malament, per sentir-se subversiu. Els italians necessiten la subversió. Ja que tenen escassa confiança en si mateixos, per tal de sentir-se algú, han d'anar contra algú o contra alguna cosa...La postguerra ha agreujat, per altra banda, la nostra peresa mental. Ja per naturalesa ens mostram decidits a creure en qualsevol, per tal de no creure en un mateix, ja que creure en un mateix suposa tot un conflicte de responsabilitats i ens impideix de trobar algú, finalment, sobre el qual carregar tota aquesta feina i els desastres que d'ella en puguin sortir.
Sí. L'italià mitjà es mostra angoixat en la desconsolada atmosfera grisenca de la postguerra...». Els romans havien recobrat el sentit de l'humor i això vol dir el sentit de la vida i el camí de totes les esperances.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.