Una Europa revolucionària (1848)

Miquel Ferrà i Martorell18/05/00 0:00

Hi ha greus tensions entre les forces polítiques franceses: els socialistes i els radicals exigeixen un nou govern. A Viena esclata un nou motí en el decurs del qual els liberals aconsegueixen l'elecció d'una Assemblea Constituent en lloc de la Constitució. Mentrestant, en els altres indrets de l'Imperi Austrohongarès, la caiguda de Metternich provoca revolucions nacionals centrífugues. Tots aquests moviments fan que siguin abolits els darrers vestigis del feudalisme. D'aquesta manera, la revolució té un caràcter social i arrela amb força a Bohèmia, Hongria, Transilvània i Txecoslovàquia. A França que, el mes de febrer, les classes populars i la Guàrdia Civil havien forçat l'abdicació del rei i havien proclamat la República, amb un govern provisional que proposava importants canvis socials. Tanmateix, el juny, els treballadors de París es rebelaren contra les impopulars mesures polítiques i hi haurà una duríssima repressió del moviment. A Itàlia, les forces nacionalistes de Nàpols segueixen la seva lluita i pertot arreu els moviments liberals xoquen amb els darrers esforços d'autoritarisme. Fins i tot a Roma serà proclamada la República però la Ciutat Santa serà ocupada després pels francesos i el tron de Pius IX restaurat. Però la difusió de l'esperit revolucionari, el 1848, és un fenomen que no coneix fronteres i així el mapa dels moviments és el següent: París (3"II"48), Berlín(18"III"48), Praga (2"VI"48), Cracòvia (26"IV"48), Viena (13"III"48), Budapest (1 5"III"48), Milà (18"III"48), Venècia (17"III"48), Florència (II"4 9), Roma (II"49), Parma, Mòdena... L'escriptora George Sand descriu aquell esperit a través dels personatges literaris...

«El carrer, la plaça pública; per allà circula la vida de França en aquest moment... El tambor que sona, els venedors que es passetgen cridant les noves dels seus periòdics, els nins que demanen fanalets, la Guàrdia Mòbil que passa. I hi ha endemés les delegacions, les cerimònies, els sacerdots, els soldats, els italians i els polonesos que es permeten de cantar en els nostres carrers la Marsellesa dels seus països... Vénen obrers mesclats amb estudiants, delegats de totes les escoles, membres de totes les corporacions; la bata, l'uniforme militar, el vestit burgès, la jaqueta, es confonen; els braços entrellaçats proclamen la confraternització... Qui són aquests reforçats treballadors que avancen coronats de fulles, amb el pic, la pala o la destral al braç com si fos un fusell? Són els empedradors, els piconadors, els llenyataires. Rere d'ells, altres cinquanta més porten amb lleugeresa sobre les seves esquenes un pi enorme; és l'arbre de la llibertat, el símbol de la República que passa!».

I l'historiador francès Tocqueville escriví sobre la Revolució del 1848: «El que la distingeix de totes les altres... és que no té per objecte canviar la forma de govern, sinó alterar l'ordre de la societat...