TW
0

Neix a Bolònia l'enginyer Guglielmo Marconi. Pertany a una família burgesa i estudià privadament, això vol dir que va fer els seus estudis de física amb coneguts professors italians però sense matricular-se formalment a cap universitat. El 1894 arribà a les seves mans un article sobre el que eren les ones electromagnètiques, que Hertz havia descobert vuit anys abans. Pensà, aleshores, fer-les servir per a senyalitzacions. Tot seguint el mètode de Hertz produí les ones de ràdio i d'un invent, anomenat cohesor, per detectar-les. Això era un recipient de fragments de metall, poc estrets, que conduïen poc corrent elèctric normalment. En canvi quan eren ones de ràdio resultava força eficaç. D'aquesta manera les ones de ràdio podien esdevenir un corrent elèctric que podia ser detectat fàcilment. Poc a poc, Marconi millorà tots aquells instruments connectant a terra el transmissor i el receptor i tot emprant un fil aïllat de la terra que servia d'antena o de part aèria per facilitar emissió i recepció. Gradualment, pogué enviar senyals a llocs de cada vegada més distants. Primer de casa seva al seu jardí. Després a una milla lluny. Llavors, havent anat a Anglaterra, va transmetre allà estant, a nou milles de distància. Això era el 1896 i l'any següent, de retorn a Itàlia, envià un senyal des de terra a un vaixell de guerra situat a dotze milles. El 1898 l'experiment tornava a Anglaterra i cobria divuit milles. El 1901 Marconi aconseguia un gran èxit que suposava el desenllaç de tota la seva feina. Va fer preparatius per enviar un senyal de ràdio des de l'extrem sud-oest d'Anglaterra a Terra nova, fent servir globus per aixecar les antenes el més alt possible. Envià senyals en morse. El 1904 va fer demostracions de radiotransmissions a la Fira Mundial de Sant Lluís i el 1909 arribava el premi Nobel, encara que compartit amb Braun.

El 1929 el govern italià el va fer noble amb el títol de marquès. La ràdio ja era, aleshores, una realitat i Marconi el pare de l'invent. Però el camí no havia estat tan fàcil. Havia tingut els seus contraris i els seus envejosos. No sense raó, Ramon y Cajal, diu que el veritable savi ha de ser modest i tímid i afirma que «desitjaríem establir comerç intel·lectual amb un esperit pròcer, absolutament despullat d'orgull i presumpció, per tal que la nostra petitesa, lliure d'humiliacions, s'enlairi al seu antull. Sens dubte, existeixen savis il·lustres que junten els més alts dons de la ment amb la més encisadora de les modèsties.

És clar que això es dóna poques vegades. És quasi impossible que el gegant ignori la seva estatura i que quan xerra amb pigmeus no els miri des de dalt.