Alarcón, l'afrancesat (1854)

De manera que Alarcón guaitava la història i en la primera redacció de les seves «historietes», escrites entre els seus vint i vint-i-cinc anys d'edat, i on exposa les seves idees a través dels seus personatges amb una certa nostàlgia per l'era napoleònica, que no ha pogut viure, i la reafirmació de les conviccions afrancesades i al mateix temps el sentiment patriòtic dels espanyols que no saberen entendre els esquemes del progrés. Tanmateix preval la seva antipatia contra les creences i institucions de l'Antic Règim de la Corona d'Espanya. Així, doncs, fa seves aquestes paraules: «...La guerra que vos feim és tan estúpida com immotivada. Vosaltres, fills de la Revolució, veníeu a treure Espanya del seu abatiment, a regenerar-la, a refondre-la, a crear-la novament com haveu fet amb Itàlia, amb Egipte i amb altres pobles bàrbars.

En nom de què vos feim la guerra? En nom d'un rei imbècil (Carles IV), d'una nació pervertida, d'un governant que és la ruïna de la nació (Godoy), o potser en nom d'un príncep que comença per ser un mal fill i acabarà per ser un mal rei (Ferran VII). I, sobretot, en nom d'una nacionalitat caducada i desautoritzada, que ningú no respecta, que manegen al seu antull els governs estrangers i que jeu dins l'obscurantisme de l'Edat Mitjana, amb la seva Inquisició, els seus frares i els seus governs absoluts. Ara bé, vosaltres ens deixau la veritable nacionalitat, el nom d'espanyols, i ens donau una constitució liberal i les grans lleis dels pobles moderns. Només ens voleu llevar del damunt un Borbó beneit, això vol dir, un francès, per donar-nos un Bonaparte savi, això vol dir, un altre francès. Francès per francès, senyors, haig de preferir el vostre...»

Pedro Antonio de Alarcón, nascut a Guadix, que destacà com a escriptor i polític. Fou diputat diverses vegades i la seva producció literària, molt celebrada, passa per les obres Norma, Diari d'un testimoni de la guerra de l'Àfrica, El capell de tres becs, L'Alpujarra, L'escàndol i El nin de la bolla, el seu treball mestre.

Però la guerra del Francès, en general, posà els afrancesats en una situació molt mal entesa. D'aquí que Alarcón fes dir a un dels personatges: «Un afrancesat és més odiós que un francès. El francès atropella un poble estrany: l'afrancesat ven i deshonora la seva pàtria. El francès pot dur a terme un assassinat però l'afrancesat comet un parricidi!»

Dures i terribles paraules que grans personatges com Goya hagueren de sentir en la seva ànima i la seva sang.