Una festa cervantina (1905)

És curiós com l'art, com les obres de cultura i no menys els treballs de l'home poden ser, alhora, defensats com la més gran glòria produïda pels genis de la societat de qualsevol època i atacats com la més indigna aportació a la saviesa dels pobles. El que per uns és gegant és nan pels altres. Però cadascú té el seu criteri i aquest criteri, sempre que sigui raonat, és altament respectable. L'home és etern i mai no és el mateix. Les modes el transformen, el marquen o el rebutgen. Dins aquest pensament s'expressava el periodista i pensador Ramiro de Maeztu (1875-1936) quan en aquestes dates escrivia que «l'any 1905 fou assenyalat en la història espiritual dels pobles de llengua castellana per les festes amb què commemorà Espanya el tercer centenari de la publicació de la primera part del Quixot. Per iniciativa d'un gran periodista, Mariano de Cavia, se celebraren diverses cerimònies oficials, acadèmiques, particulars, literàries i populars, a les quals foren convidats els països d'aquesta parla i es va voler que hi vinguessin, també, Catalunya, representada per Maragall; Itàlia, per Amicis; França, per Anatole France; la Provença, per Mistral i Portugal, per Guerra Junqueiro. Amb aquestes festes es volgué proclamar de forma solemne que l'obra de Cervantes era llaç espiritual, norma de conducta, font de doctrina... Tan prompte fou emesa aquesta idea, s'apressaren a fer-s'ho seu totes les acadèmies i centres oficials de la mentalitat espanyola. Els partits polítics i el Consell de Ministres li brindaren la seva protecció i suport. Els periòdics es convertiren en els seus propagandistes. La majoria dels escriptors es disposaren a cantar en honor de Cervantes les lloances millor compostes. Els professors i mestres decidiren de fer del Quixot un text obligatori per a tots els estudiants espanyols. Els llibreters multiplicaren les edicions del llibre immortal i dels seus principals panegírics... I en aquell cor de veus entusiastes només es va sentir una paraula dissonant. Hi va haver un escriptor, un periodista, que digué que el Quixot era decadent i que aquelles festes eren l'apoteosi de la decadència. Aquest judici provocà una cridòria hostil. Li digueren al que protestava que parlava per parlar, que era un excèntric pagat de la pròpia fama, que segurament, ni tan sols havia llegit el llibre que qualificava de decadent. I un cop apagada amb aquestes veus l'estridència d'aquella protesta, seguiren els preparatius oficials per celebrar solemnement aquelles festes... Els que s'enfadaren quan veren aplicada en lletres de motle la paraula decadent a l'obra de Cervantes, es feren càrrec del que això significava? Es proposaren, alguna vegada, de seguir el precepte (del filòsof) quan se'ns aconsella de veure la veritat per l'òptica de l'artista, però l'art per l'òptica de la vida? Potser no sapigueren veure que la qualificació de decadent no afectava de cap manera el valor literari d'una obra, ni encara el seu valor moral o ètic, i que només expressava el seu moment vital?» Sí. Aquí també donam per fet que les figures «sagrades» no poden esser mai objecte de crítica, que els nostres «morts» santificats, als quals dedicam «mausoleus» en forma de museu, estan per damunt de tots i de tot. N'exposam els objectes que gaudiren en vida com veritables relíquies, en feim pel·lícules i «vídeos» i ens omplim la boca parlant d'aquests «símbols» nacionals que mai no trencaren un plat i que, en cas de casos, quan ho feren, fou amb una insuperable mestria.