Ernest Shackleton, aventurer dels gels (1916)

Sir Ernest Shackleton i els vint-i-set membres de la seva expedició polar, tal dia com avui i ja sense queviures, es dediquen a la caça dels pingüins, de la carn dels quals s'alimentaran d'ara en endavant. A les cinc del capvespre del 27 d'octubre de l'any anterior havien hagut d'abandonar el seu vaixell, l'Endurance, que al llarg de nou mesos havia restat pres entre els gels. Era un bergantí de quaranta-quatre metres d'eslora, amb motor auxiliar i cas amb empostament de roure i avet, amb setanta-cinc centímetres d'espessor i estava protegida del gel amb un folre de llorer de Guaiana, que és una fusta més feixuga que el ferro. La fam els mogué a sortir de la nau i Shackleton havia decidit de marxar sobre la mar conglaçada, fins a l'illa Paulet, un puntet de terra a 556 quilòmetres al nord-est. Se'n durien tres barquetes per tal de poder fer front, en qualsevol moment, a la mar oberta. El sistema d'arrossegar-los sobre trineus els semblà el mètode més adient. Aquells homes formaven un conjunt heterogeni, doncs hi havia professors de la Universitat de Cambridge i pescadors de Yorkshire. Shackleton tenia aleshores quaranta anys, forçarrut i ardit. Era la tercera expedició que feia a les regions antàrtiques. Ja havia acompanyat el famós Scott el 1901 i el 1907 capitanejà la seva pròpia expedició fins arribar a només cent vuitanta quilòmetres del Pol. La lluita èpica per la supervivència fou portada a feliç termini. Però anem al que passava tal dia com avui: «Shackleton ensumava en la maror una nova amenaça, més perillosa que les que havien trobat fins aleshores. Si s'embravia la mar mentre els gels estraven units, restarien tots ells en una situació de la qual no podrien fugir. Amb les ones es trencaria el gel, tot fent encletxes molt fondes, i llavors es trencaria per convertir-se en petits fragments sobre els quals no es podria acampar i les barquetes serien també capolades pel gel en cas de ser llançades a l'aigua...».