«Abans hi havia més cinèfils de veritat, avui en dia es fa cine per a la gent jove»

Pedro Cabrer, crític del «Baleares» en el període 1949-1992, parla del setè art

Assumpta BassaPalma21/02/00 0:00

Qui no ha somiat mai en una vida de pel·lícula? Qui no s'ha sentit representat en la imatge? O bé qui no ha vessat moltes llàgrimes i somriures? Moments de glòria, de grans estrelles, han estat compartits per cadascú de nosaltres des d'una butaca qualsevol i en una sala qualsevol. El cinema des de sempre ha estat entreteniment de masses, venedor d'il·lusions, de somriures, de tristeses, creador d'ídols i en ocasions mirall de la realitat. El setè art a Mallorca ha passat per moltes etapes, grans obertures, tancaments, premières i preestrenes. Ara a Palma, en poc temps, ABC, Avenida i Astòria, testimonis d'aquestes il·lusions, han posat pany i clau per passar a una vida diferent.

Si hi ha un home que coneix fil per randa tot el que ha estat el cinema a Mallorca és Pedro Cabrer, un enamorat de la gran pantalla que des del 1949 i fins al 1992 va ser crític de cinema al Baleares. Cabrer va parlar amb Diari de Balears de com veu el cinema i de com aquest passà per la seva vida.

«L'afició al cinema ha canviat. Avui en dia fan cine per a la gent jove. És més progressista i de cada cop està més polititzat. Es fa perquè agradi a un determinat sector de la crítica. Abans hi havia més cinèfils de veritat. Ara es fa un cine espectacle que, segons el meu punt de vista, se n'abusa. Les pel·lícules estan en cartellera moltíssim de temps, abans a l'any s'arribaven a veure fins a 700 estrenes»», explicava Pedro Cabrer.

Des de molt nin ja es va sentir temptat pel cinema. «Vaig néixer a Manacor l'any 1921 devora el teatro Variedades i entre això i un oncle capellà que tenia una Pate Baby, unes maquinetes petites que feien pel·lícules de 9 mil·límetres, i que a ma mare també li agradava molt, em va venir l'afició. Record que era ben nin i al Variedades no tenien calefacció. Hi havia unes llotges i nosaltres ens hi dúiem el braser i d'aquesta manera encalentiem una mica l'ambient. Als anys 30 no hi havia gaire per entretenir-se i el cinema era el súmmum. També hi havia sarsuela. Jo vaig veure estrenar al Teatre Principal de Manacor Ai Joaquín, que has vingut de prim».

A l'any 1932, Pedro Cabrer es va traslladar a Palma i recorda amb molt d'afecte els primers cinemes dels quals sentí a parlar. «Al cinema de l'Assistència Palmesana hi feien cinema mut i sonor. Jo no hi vaig anar mai aquí. Hi havia tants de cinemes que han desaparegut! El Teatre Victòria de Santa Catalina, El Moderno, on hi feien les estrenes. Després a Santa Catalina s'hi va muntar el Cine Progrés, que després es convertiria en el Líric. Del Cine Moderno en varen néixer grans aficionats, era un cinema popular i la seva pantalla donava a la plaça. El públic es dividia en general (per als vertaders cinèfils) i butaca per als aficionats».