Isidre Nonell i Papitu (1909)

El gran artista Isidre Nonell (Barcelona, 1873-1911) es converteix en dibuixant il·lustrador de la publicació setmanal satírica i literària Papitu i d'aquesta manera, tota una generació haurà conegut la qualitat del seu art. Morirà al cap de dos anys i això, en un home tan vital, tan optimista, ens posa en un punt de reflexió. Però la pintura de Barcelona tingué en Nonell el màxim exponent dins el grup posterior a Casas i Rusiñol, els quals havien duit de la seva llarga permanència a París, a finals del segle XIX i començaments del XX, totes les novetats pictòriques primerament experimentades per Whistler i Sargent. Autodidacte, Nonell, amb el paisatgista Mir i altres joves pintors de l'època, com era el cas de Canals, forma un grup que practica, en els voltants de Barcelona, el paisatge. Així i tot, aquest paisatge podia transpirar, de vegades, una certa inquietud social. Això es va esdevenir, principalment, el 1894, quan Nonell es traslladà a la Vall de Boí i allà compongué quadres inspirats en l'observació de la gent pagesa, amb totes les seves misèries i... grandeses, la vida de la muntanya i el patriarcalisme de l'agre de la terra. Tornà a París els anys 1897 i 1898, on explorà les noves tendències, puix la capital de França seguia essent l'avantguarda i referència obligada de l'art mundial. De retorn a Barcelona formà part dels Quatre Gats, un cenacle freqüentat també per Picasso. Repetí llavors el paisatge 'humà', és a dir, el 'retrat social' i des de 1903 dibuixà i pintà, de manera obsessiva, figures de gitanes. Aquest tema, interpretat amb una profunda visió i gran riquesa cromàtica, el va reconsagrar, definitivament, com un artista compromès i original. Pel que fa a la seva condició d'autodidacte, segons alguns dels seus biògrafs, d'altres diuen que la seva vocació es manifestà en els primers anys de la seva jovenesa, durant els quals estudià dibuix i pintura a diverses acadèmies i molt prest realitzà exposicions col·lectives. Llavors, publicà molts dibuixos en el periòdic barceloní La Vanguardia. El viatge a París, però, amb Mir i Canals, fou, potser, la seva millor escola i en seria resultat final el que ell anomenava la seva «època obscura», amb el ja esmentat tema de les gitanes, que presentava tantes entonacions dramàtiques i un marcat naturalisme. Era com si el clima del carrer, amb totes les seves reivindicacions obreres, es reflectís en aquella mena de denúncia gràfica. Però cap al final de la seva vida, una vida relativament curta, només trenta-vuit anys, entre 1908 i 1911, la seva obra reflecteix altre cop una coloració de tonalitats clares i suaus, i una gran lluminositat. És el gust per la vida, l'alegria de viure, que s'acabarà en menys de quatre anys. Mala sort. De tot plegat en resta el seu estil, que encara immers en el món del modernisme, és lluny del linealisme i el decorativisme, sempre aprofundint en temes realistes de gran expressivitat.