El bandoler Pere Joan Sala (1483)

Miquel Ferrà i Martorell01/02/00 0:00

El famós bandoler català Pere Joan Sala assalta, amb la seva quadrilla, la localitat de Granollers. Maten, roben i violen sense mirar gens prim i deixen el poble cul amunt, amb cadàvers i dessolació per tot arreu i moltes cases incendiades. Es tractava d'una cruel i bestial revenja contra els habitants d'aquella vila? És ben difícil esbrinar les motivacions que dugueren a tan fatal desenllaç en tan moguda època. Val dir que la literatura ha hagut de suplir i imaginar, en nombroses ocasions, les dades que manquen a les cròniques i papers quan es tracta del tema dels bandolers populars. Ja Cervantes, en el Quixot, abordava l'assumpte i el mateix va fer Schiller en el seu famós drama Els bandits (1782), obra interessant però discutible en la seva concepció. En el nostre patrimoni rondallístic més important, el de mossèn Alcover, la figura del bandoler, en aquest cas com a «lladre de camí ral», hi apareix poques vegades però totes elles ben significatives. Relats com En Gostí lladre, Els estudiants de la Cova de Salamanca, El bon Jesús, Sant Pere i En Bruixa... Sa bístia d'En Bruixa... s'emmascarà ben emmascarat, i amb so trabuc a s'espatla, ja és partit, trot trot... Al punt los assoleix, pega bot dins es camí davant ells; i tot apuntant"-os es trabuc an es pits els enfloca: Es doblers o la vida!...».

I amb semblant humor havia tocat el tema Miguel de Cervantes:
«Acudiren els bandolers a alleugerar la cavalleria i a no deixar res de res del que aquesta portava a les beasses o a la maleta; així i tot es consolava Sanxo que en un butxacot sobre el ventre, que duia ben cenyit, hi amagava els escuts del Duc i els que havien tret de ca seva, i, amb tot això, si aquella gent l'escorcollava li trobaria el que entre cuiro i carn ocultava, i si no hagués arribat en aquell moment el capità de la colla, home de devers trenta-quatre anys, robust, de mitjana proporció, de mirar greu i color embrunit, no és sabut el que haguera pogut passar. Venia sobre un poderós cavall, vestit amb cota i armat amb quatre pistoletes, de les que es diuen pedrenyals. Tot veient que els seus anaven a despullar Sanxo, els manà que no ho fessin. L'obeïren a l'instant i així se salvà la ventrera. Observà llavors, el capità, molt admirat, la llança contra la soca de l'arbre i don Quixot armat i pensatiu, amb la més trista i malencòlica figura que pogués formar la pròpia tristesa. S'hi acostà i li digué:
"No cal que esteu tan trist, bon home, puix no heu caigut en les mans d'algun cruel Osiris, sinó en les del Roc Guinart, que són més compasives que rigoroses...