Discurs als intel·lectuals bords (1995)

Miquel Ferrà i Martorell11/01/00 0:00

De viatge a les Filipines, el papa Joan Pau II es dirigeix en un llarg discurs a la concentració de joves catòlics del món, amb presència asiàtica la majoria, per tal de posar el dit a la nafra i cantar les veritats a tots aquells intel·lectuals que exerceixen un magisteri, directament o indirectament, sobre la infància o la jovenesa, aquells als quals confiam els nostres fills. Però no és menys important l'escola que troben al carrer, al quiosc, a la llibreria i és que la llibertat d'expressió no implica la no existència d'una ètica natural, tot al contrari. Tothom sap distingir entre el bé i el mal. Els fanatismes, però, desvien les consciències. Professors, artistes, filòsofs, escriptors, periodistes, poetes... són diferents, en aquest cas, dels que tenen un ofici liberal, útil a la societat, potser imprescindible, però que no treballa sobre els cervellets i les consciències.

Anem, però, a les paraules que Joan Pau II pronunciava aquell dia... «És cosa certa que els joves troben avui dificultats que les generacions anteriors només trobaren en part i de manera limitada. La feblesa d'un gran sector de la vida familiar, la manca de comunicació entre pares i fills, l'aïllament i la influència alienant de gran part dels mitjans de comunicació social, poden engendrar en els joves confusió sobre les veritats i els valors que donen un autèntic sentit de la vida. Falsos mestres "molts dels quals pertanyen a una elit intel·lectual en el món de la ciència, de la cultura i dels mitjans de comunicació social" presenten un antievangeli. Afirmen que ja no hi ha ideals, contribuint així a la profunda crisi moral que afecta la societat, una crisi que ha obert el camí a la tolerància i fins i tot a l'exaltació de formes de conducta que la consciència moral i el sentit comú abans rebutjaven. Quan els demanau: Què he de fer?, la seva única certesa és que no hi ha una veritat definida, un camí segur. Volen que sigueu com ells, escèptics, dubtosos i cínics. De forma conscient o inconscient, defensen un enfocament de la vida que ha portat milions de joves a una trista solitud, en la qual manquen de raons per esperar i són incapaços de sentir un amor veritable...». Analitzem aquests mots. I esbrinem la gran certesa de quan el Pontífex ens diu, tant si creim o no creim en les veus vaticanes i la puresa evangèlica, que «la vida és un regal que dura poc temps i en el qual cada un de nosaltres ha d'afrontar la idea d'un desafiament de tenir un objectiu, un destí i lluitar per ell. El contrari és passar la vida d'una manera superficial, és a dir, perdre la nostra vida en la trivialitat, i això significa no descobrir mai en nosaltres mateixos la capacitat del bé i de la solidaritat real, i per tant, no descobrir mai el camí que porta a la felicitat veritable...».

Ni l'aigua més potable és mostra més clara que aquests mots. Però n'hi ha molts que tenen massa verrim dins les orelles.