És publicat el llibre de poemes Longa noite de pedra, amb el
qual, el seu autor, Celso Emilio Ferreiro (Celanova, Ourense,
1912-Vigo, Pontevedra, 1979), influeix intensament sobre la
producció poètica de les noves genercions de Galícia, de manera
especial els de la dècada dels seixanta i part dels setanta.
Home molt honest, va saber donar a la seva poesia i als seus
escrits un reflex de la seva personalitat compromesa. Estudià Dret
a la Universitat de Santiago de Compostel·la, fundà el 1934 la
federació de «mocedades galeguistas» i el 1935 fou secretari
d'aquesta organització i director de la revista Guieiro. Fou també
un dels fundadors del partit Unió do Pobo Galego.
Emigrà a Veneçuela el 1966 i retornà a Espanya el 1973, i
s'instal·là a Madrid, on fou redactor de Tribuna Médica. Llavors
dirigí l'aula de cultura gallega de l'Ateneu de Madrid i treballà
com a crític literari d'obres en gallec al diari ABC. Un dels
poetes que en el dia d'avui ens crida l'atenció i que pertany a
«Longa noite de pedra» és el romance pesimista de fin de ano:
«Passa el temps sense aturar-se/riu infinit de silenci,/riu
infinit, nit i dia,/riu infinit, blanc i negre...».
I Celso Emilio Ferreiro ens parla de l'alegria dels dies i de la
mort del cor a la nit, de la salut, de la por, de les tristes
recordances, de les hores ja mortes, de les petjades que l'amor
deixa en el pit, dels dies que tenien un nom i dels noms que tenien
un sentit, del temps de parlar de les neus i del temps d'aixecar al
cel les pregàries, temps d'obrir els ulls i de parar les orelles...
Quan el pare parla de la guerra, de com el nin escoltava astorat,
de com el pillet contemplava el món... I el poeta es demana: Què es
va esdevenir d'aquelles neus, d'aquells homes vells, dels ulls
blaus de la criatura, del riu infinit...
«Ara "diu" ja poc m'importa/ estar lluny o estar perdut/ puix
encara que visc al món/ tinc l'ànima en el desterro.../.
I el pessimisme arriba al seu cim quan Ferreiro decebut exclama:
«Tots els dies són iguals,/ res esper, en poc crec,/ no hi ha cosa
que m'apuri,/ no estic trist ni alegre/ i si em pos a cantar / he
de cantar com vull,/ riu infinit, nit i dia,/ riu infinit, blanc i
negre:/ Estrelleta de fartura/ que dónes tanta claror: Fos de dia,
fos de nit, fos la meva infantesa.
I és que no tothom, com podeu imaginar, menja els raïms de les
dotze campanades amb tanta bauxa gratuïta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.