L'emperador de Roma Constantí prohibeix el costum de matar o
veure morir éssers humans en els amfiteatres. Fins aleshores, els
llocs dels espectacles públics s'havien cobert de sang amb jocs més
o menys cruels. Teatres, circs i amfiteatres on els empresaris dels
gladiadors feien el seu negoci. Homes contra homes, feres contra
feres i homes contra feres... «Molt populars "escriu Michael Grant"
eren les lluites d'animals salvatges i això ho demostra el fet que
només en un dia, en temps del regnat de Tit, en fossin morts cinc
mil. Sèneca sentia veritable fàstic per tot aquest tipus
d'entreteniment i també pels combats de gladiadors...».
Procedien aquells combatents de molts llocs llunyans, de Numídia
o Mauritània, i els amfiteatres de les grans ciutats com Nimes o
Cartago, produïen molts beneficis als propietaris dels
atletes-esclaus. Només a Hispània hi havia els amfiteatres
d'Empúries, Aquae Flaviae, Barcelona, Calagurris (Calahorra),
Cartago Nova (Cartagena), Ercavica, Segóbriga, Tarraco (Tarragona),
Toledo, Baelo, Cadis, Carmona, Còrdova, Hasta, Itàlica, Málaga,
Ucubis, Urso (Osuna), Balsa, Capera i Emerita Augusta (Mèrida), si
no n'hem deixat algun altre dins el tinter. Pel que fa a Mallorca,
sembla que el petit teatre d'Alcúdia feia també funcions que no
eren les pròpies que els romans havien heretat dels tràgics grecs,
és a dir, la tragèdia, la comèdia i la sàtira, sinó també jocs i
combats esportius més o menys violents i que em vaig permetre de
descriure en el meu llibre Contes i viatges, en el relat
Heros"Talaiot.
Un dels jocs esportius que devien tenir, doncs, més acceptació a
la nostra ciutat de Pollentia era el pancratium, diríem el
pancraci, que es defineix com «el combat gímnic dels antics que
comprenia la lluita, el pugil·lat i tota casta de tècniques
agressives», de manera que el pancraciasta acabava moltes de
vegades amb la vida del seu adversari i altres tantes el deixava
baldat, sempre i quan no es posassin d'acord abans de començar el
combat per fer un tradicional tongo, castigat amb assots o presó
per part de les autoritats si era descobert. En el recinte del
teatre romà d'Alcúdia fou trobada una làpida mortuòria en record a
un pancraciasta, Corneli Àtic, on els mots gravats sobre la pedra
ho diuen tot: «Als déus Mans, de Corneli Àtic, més conegut com el
pancraciasta, enganat pel fat advers, aquí reposa el dissortat.
Acostumà a endurir-se els músculs en el sempre seguits combats i en
l'art del seu sobrenom entusiasmà el poble ben sovint.
Tu, que fores format de la terra fèrtil i llavors cremat a foc i
fum, ja res no ets, llevat del que la flama perdonà.
Ossos i cendres, romanen a l'abric d'aquesta llosa.
Potser el famós atleta procedia, com el seu llinatge indica, de
l'Àtica, l'antiga regió grega situada a l'oest del Peloponès. En el
llenguatge de la metàfora l'adjectiu attic significa que té
l'enginy, la delicadesa i la gràcia dels habitants de l'antiga
Atenes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.