A la conquesta de Cibol·la (1538)

En el nostre aplec de rondalles alcoverianes hi ha una narració que porta per títol El port de la Cibolla Blanca i que fa temps vaig provar d'identificar com Alexandria. L'amic Pere Morey em corregí la plana i escriví que era, probablement, Casablanca. Jo basava les meves deduccions en el fet que Alexandria era un gran port antic que complia tres de les condicions descriptives de la faula: Era port de mar famós pel comerç dels esclaus i l'exportació de cebes i es veia, des de l'entrada als molls, la gran cúpula de la seva mesquita. Imatge semblant i potser més clara devia oferir Casablanca. És clar que el misteri es troba en la paraula cibolla, que és planta salvatge que fa un bulb semblant a la ceba i de la qual fa el rondallaire la seva descripció. Ara bé... No serà tot això un ressò de la llegenda de les Set Ciutats de Cíbol·la? Aquesta llegenda, una de les més conegudes per Europa en el segle XVI, basada en una tradició medieval, parla de Set Bisbes naturals de Porto que fugint dels moros havien embarcat cap a Occident per la ruta oceànica. En la seva eixida havien arribat a una illa desconeguda on fundaren set ciutats i alhora set diòcesis, cada una d'elles rica en or i argent. No és gens estrany que un cop descobert el continent americà es suposàs que les set poblacions, infructuosament cercades a les illes atlàntiques com Canàries, Açores o Cap Verd, es trobarien a Nova Espanya. I tal dia com avui, el visionari franciscà fra Marc de Niça demana oficialment al virrei Antonio de Mendoza el seu beneplàcit i ajuda per tal de poder organitzar l'expedició. Els preparatius es perllonguen fins el mes de març de 1539 i la sortida es fa des de la ciutat, poc temps abans fundada, de Culiacán. Acompanyat per un altre frare, alguns indis i el famós aventurer de color Estebanillo prengué la marxa, desarmat i crèdul. Eren en total una vintena d'expedicionaris que caminarien tot al llarg d'un any a través del desert. De sobte, a començaments de juny, toparen amb unes rares construccions i fra Marc cregué que era la fita cercada. Aquells curiosos edificis, bastits sobre pujols rocosos, eren cases de rajola assecada al sol i que tenien alguns pisos d'altura, habitatges dels indis Pueblo. Estebanillo o Estebanico, que coneixia moltes llengües indígenes, fou enviat a parlamentar. La cosa va anar malament i de cap manera es varen poder entendre. Els indis es sentiren amenaçats, dispararen les seves fletxes i el pobre Estebanico fou mort, convertit en un Sant Sebastià. El retorn a Mèxic fou difícil i dolorós. De bell nou a Mèxic, fra Marc continuà explicant a tots els que el volien escoltar que aquelles ciutats, fetes de pedra, dalt els roquissers, amb terrats i torres, eren, sens dubte, la gran avançada d'un gran imperi fet sobre les lleis i els costums heretats d'aquells bisbes medievals, allà on els habitants són monògams, van ben vestits. S'entusiasmà amb tot allò Juan de Zumárraga, el Bisbe, el qual va convèncer el Virrei i aquest trià d'entre els seus més fidels col·laboradors Francisco Vázquez de Coronado, governador de Nova Galícia, com a cap de la segona expedició. Un total de tres"cents homes d'espasa, la majoria mig delinqüents, i vuit"cents indis, a més d'algunes dones, com María Maldonado, esposa del sastre Juan de Paradinas, que resultà esser una excel·lent infermera. Fra Marc de Niça hi anava també, com era natural esperar, en companyia d'altres tres missioners. Portaven ramat, molts queviures... Conqueriren poblats miserables, colonitzaren regions inhòspites... però de les Set Ciutats de Cibol·la, res de res.