Un martirologi roig (1938)

«Estimats camarades: En la lluita heroica entaulada actualment per a l'alliberament del poble han caigut víctimes del feixisme milers de combatents de totes les tendències. Espanyols i antifeixistes de tots els països, estretament units, han sacrificat les seves vides per causa de la justícia, de la pau i de la civilització. El millor homenatge que podem organitzar en la seva memòria és la de perpetuar els seus noms, creant grups de Socors Roig Internacional a cada carrer, cada barri, cada fàbrica, cada poble o ciutat...».

I així esmentava Hans Beimler (fugitiu d'un camp de concentració hitlerià i que morí en el Front de Madrid), Guido Picelli (que havia organitzat a Parma la resistència armada contra els camises negres de Mussolini i que caigué al Front de Guadalajara i al cap d'una companyia del batalló Garibaldi), Ralph Fox (escriptor i periodista anglès que morí en el Front de Còrdova quan anava al cap d'una companyia de voluntaris britànics), Fernando de la Rosa (italià, dirigent de les JSU, mort en el Front de la serra de Madrid)...

I Félix Barzaña, comandant Ristori, Emiliano Barral, Francisco Pérez Mateos, escultor, que morí en el sector de Carabanchel, Federico García Lorca i Francisco Ascaso, que morí durant l'assalt al quarter de les Drassanes de Barcelona.

És evident que la guerra «incivil» causà víctimes innocents en els dos bàndols. Que si a una banda un roig era afusellat per no anar a missa, a l'altre s'esdevenia el mateix perquè aquella persona hi anava. Moriren, més que mai, justs per pecadors. Sotanes solidàries pagaren per sotanes corruptes i els crims es podrien repartir al cinquanta per cent. Hi hagué màrtirs de i per la religió. Ideologies nobles a un costat i l'altre. Interessos bords a un costat i l'altre. Culpable qui va encendre la metxa de la guerra i es va aixecar contra un govern legalment constituït, constitucional i democràtic.

Que era un mal govern? Això s'havia de decidir des de Madrid, des de les Corts republicanes, mitjançant la convocatòria de comicis. Tres anys de guerra, el suposat «milió de morts» i una dotzena llarga de milions de drames familiars fou un preu massa alt per causa d'un soroll de sabres a la caserna. I el resultat de tot és un martirologi en els dos bàndols, consagrat el martirologi dels vencedors, encapçalada la llista, a les portes de totes les esglésies, per José Antonio. Oblidat el martirologi dels vençuts encara que en casos comptats hagués sortit de les mateixes sagristies, com el cas del capellà mallorquí Jeroni Alomar i Poquet o el del general Escobar, ambdós afusellats amb el rosari entre les mans i el nom de Déu a la boca. I és que una guerra civil és la cerimònia de la confusió. Ara que el Vaticà posa, amb tota justícia, si voleu, màrtirs de la guerra civil, darrerament un grup dels «meus» frares del bavarall, als altars. Què en diu d'en Poquet i n'Escobar? I no parlem ja dels capellans d'Euskadi afusellats per Franco... en nom de Déu i amb totes les benediccions episcopals del país! I mentrestant a Mallorca, la nostra Mallorca... No havia estat, per a molts, la guerra civil, una vendetta siciliana? Màrtirs... I aquella infermera que no va voler evacuar el poblet assetjat pels franquistes i continuà tenint cura dels ferits i que per això fou atacada, violada i morta per una harka de moros... És o no és una màrtir?