Se celebra el mig segle del «TBO» (1967)

Quan el 1957 vaig anar per primera vegada a Barcelona, una de les coses que més m'interessaren de fer, fou la de córrer fins al carrer Aribau i visitar una especialíssima redacció de periòdic marcada amb un rètol de lletres vermelles: TBO. Aquesta revista amb historietas gràfiques, bressol del còmic al nostre país i a tota Espanya, dirigida no només als infants sinó també als adults, em semblava un petit món màgic, testimoni de dècades de vida social a través de les caricatures. Fundat el 1917, el TBO celebrava deu anys després d'aquella visita meva els seus primers cinquanta anys, mig segle de trobar-se amb els lectors cada setmana, primer amb els avis que eren nins en temps de la Primera Guerra Mundial i vint anys després amb els fills dels avis que eren criatures durant la Guerra Civil espanyola i llavors dels fills dels fills dels avis que passaven pel túnel de la postguerra franquista i aquells sorollosament aplaudits pel Règim «25 anys de pau»... Una llarga trajectòria amb personatges enginyosos, eloqüents, inoblidables: El professor Franz de Copenhaguen amb els seus invents de brusca gruixuda, Don Faustino amb les seves manies, el cambrer Macario... Però personatges per excel·lència són els de la família Ulises, amb tot el goig, planys, problemes, d'una gent urbana de la petita burgesia, una creació del dibuixant Benejam, un dels més importants d'Europa. No eren tampoc mediocres les historietes dibuixades i argumentades per Salvador Mestres, Blanco, Moreno... Aquella revista juvenil, editada per Buigas, Estivil i Viña, Societat Limitada i que dirigia Albert Viña Tous, inscrita amb el número 1 en el Registre de Publicacions Infantils de la que fou Direcció General de Premsa, era, per tant, tota una institució que reflectia situacions reals i també una societat que vivia d'esquena a la política i deixava passar els dies dins una total indiferència en aquest sentit. No mancava el TBO a les sales d'espera dels dentistes, les biblioteques escolars, les perruqueries, les casernes. No era cap publicació perillosa. No era cap full subversiu. I així i tot, quan n'agafam un a l'atzar, per exemple, un número extra del 1958, hi podem llegir entre rengles moltes coses, com per exemple, que els pisos populars estan mal acabats i presenten grans taques d'humitat entre altres deficiències. L'abandonament dels pagesos que fugen cap a la ciutat. Els pescadors diumengers que troben els rius contaminats. El mal clavegueram dels carrers de les grans ciutats que provoquen greus inundacions, la feina rutinària de l'oficinista explotat, la poca educació de la gent envers dels animals, els ferrocarril que mai no arriba a l'hora prevista, els pobres cotxets utilitaris nacionals que han de substituir una indústria automòbilística a nivell europeu que encara no té presència en aquest país...