Curzio Malaparte, periodista i escriptor italià, nascut a Prato,
prop de Florència, el 1898, es troba al front rus entre les tropes
dels voluntaris italians i els soldats de la Wehrmach alemanya i
davant dels soviètics que oposen als seus agressors una resistència
desesperada. Ha de patir, però, un periodisme censurat, el
periodisme mutilat de les fèrries dictadures. Curzio abandonà els
seus estudis quan tenia setze anys per entrar a la Legió
garibaldina i entra en combat sobre el front francès el 1918, on és
ferit.
Llavors es fa, el 1919, membre del partit feixista italià però
des del 1931 critica el sistema i és condemnat a cinc anys de
deportació el 1933 pel seu llibre Tècnica d'un cop d'Estat. Del
1940 al 1943 és corresponsal de premsa i en aquest darrer any ja
participa en els combats en els rengles dels partisans per
alliberar el seu país del nazifeixisme. Les seves experiències de
guerra li inspiren obres com Kaputt (1943) i La Pell (1949) que li
donen gran coneguda arreu del món. Mor el 1957 quan n'hi manca un
per arribar a la seixantena. Va escriure també un dietari en el
front rus i tal dia com avui escrivia: «Ja és hora de donar el meu
adéu cordial a Leningrad. Ja fa quasi un any que vaig venir per
primera vegada a aquest front i de tant en tant vaig a les
trinxeres de Bielostrow per mirar, a través de les troneres dels
búnquers, la immensa ciutat grisa i freda en el seu marc de boscos
i aiguamolls. I sempre, cada vegada que em faig lluny d'aquest
front, sent una tristesa infinita, i tinc pena d'haver de marxar
d'aquest lloc ja car per al meu cor, encara viu, ai!, de la dura
vida sofrida durant l'hivern en aquesta Carèlia de paisatges
selvàtics i obscurs. Leningrad resisteix. Les meves previsions del
passat febrer, quan molts parlaven amb lleugeresa d'una imminent
rendició per la fam de la ciutat assetjada, s'han complit.
Les seves condicions actuals són, en un cert sentit, molt
millors que el passat hivern. Gran part de la població, aprofitant
els mesos d'estiu, ha estat evacuada a través del Ladoga. Tropes de
refresc han substituït les unitats delmades pels sofriments del
terrible hivern. La guerra sembla haver-se ja ordenat entorn a la
que podríem anomenar la «fortalesa obrera», en un repòs, en un
abandonament, quasi en una treva. No és ja l'endurida guerra dels
passats mesos, aquells cops de martell seguits, seguits, de
l'artilleria pesada sobre els barris industrials del sud-oest,
aquell ritme ferotge d'atacs i contraatacs. Quelcom de madur i
cansat hi ha en aquest aire suspès sobre les teulades de Leningrad:
L'aire d'una amenaça imminent, i al mateix temps, d'un inconscient
descans. Un diria que és l'aire d'un record».
És evident que Curzio Malaparte fou un gran corresponsal de
guerra, un magnífic periodista i un home valent que no es tallava
la llengua. Però el més important és que sapigué corregir d'hora
els seus errors de jovenesa. Tant de bo que d'altres seguissin el
seu exemple en lloc de negar els pecats del passat!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.