Adéu a Alberti, el darrer dels poetes del 27

Alberti, un dels poetes espanyols més estimats, gaudí d'una «mort ràpida, causada per l'edat», segons apuntaren les autoritats de la localitat andalusa. Amb la seva cabellera blanca, el poeta era el darrer supervivent d'un grup d'artistes compromesos amb els canvis en la societat de la dècada de 1920, i que van ser batejats a Espanya com «la Generació del 27».

Nascut a Cadis el 1902, i cinquè fill del matrimoni Alberti-Merello, Rafael Alberti es traslladà a Madrid amb la seva família l'any 1917, on es dedicà a copiar pintures al Museu del Prado, vocació que preferí als estudis de batxillerat. La nostàlgia per la badia de Cadis i la mort del seu pare, l'any 1920, l'impulsaren a escriure els primers versos, per deixar la pintura en un segon pla. Des d'aquest moment començà a conèixer altres joves poetes com Dámaso Alonso, Federico García Lorca o Vicente Aleixandre, entre altres, amb els quals l'agruparien els historiadors en la «Generació de 1927».

Entre 1920 i 1924 reuní els seus primers poemes sota el títol de Mar y Tierra, poemari que li reportà el Premi Nacional de Literatura al costat del santanderí Gerardo Diego, i que es titularia definitivament Marinero en Tierra. Les seves relacions amb els principals intel·lectuals del moment i la participació en la vida cultural s'anaren intensificant en anys successius, fins a arribar a la Guerra Civil, que l'obligà a iniciar un exili a Argentina i Itàlia que es perllongà durant 38 anys. D'ençà del seu retorn a Espanya, Alberti residia a la seva ciutat natal, rebent nombrosos homenatges i coneixent la publicació reiterada de les seves obres, que testimoniaven l'encertada provatura de diversos gèneres en un estil literari sempre compromès: a la poesia, la prosa i el teatre s'afegí el 1996 el darrer volum de les memòries: La arboleda perdida.