La premsa local anuncia el Manual del Viajero del
periodista, dramaturg i actor Ramon Medel. Es tracta d'una guia
turística per a Palma de Mallorca i quan dedica uns mots al tema
dels transports diu: «Poc és el trànsit d'aquest gènere que ostenta
la ciutat de Palma per al servei públic, essent cosa ben estranya
que només hi hagi un individu que llogui cotxes i així i tot,
aquest, disposa únicament d'un vehicle de luxe i d'un altre que es
podria considerar decent. Tot l'altre material es redueix a
tartanes dolentes i de mala configuració i a uns birlotxos que no
són gaire millors que les tartanes. »El trànsit de Palma als pobles
de l'illa no té més que una línia servida per un òmnibus al qual
donen el nom de diligència. Va de Palma a Inca i tornada. Surt de
Ciutat tres dies per setmana i d'Inca altres tres. Els seients es
despatxen a la llibreria de Pere Josep Gelabert, a la plaça de
Cort. Les tartanes que fan els viatges a Manacor, Andratx,
Llucmajor i altres pobles, s'aturen algunes a l'hostal que hi ha a
la plaça del Mercat (Avui, plaça Santa Catarina Thomàs), i altres a
les posades que porten el nom de la vila».
Difícil era doncs viatjar per Mallorca en aquell temps. Molts
trajectes en carros de mala mort quan no era a peu. I quan era en
aquelles diligències, els camins eren tan dolents i els carruatges
tan mal fabricats, que el viatger hauria estimat més una purga
d'oli de ricí.
Però anem a una narració, en aquest cas de George Sand, la
romàntica escriptora francesa que passà l'hivern del 1838 en
companyia de Chopin a la Cartoixa de Valldemossa. Doncs, bé, el que
narra s'esdevingué al continent quan ella era petita: «Anàvem per
una plana boscosa, lluny de poblacions i la nit era clara, però
grans arbres vorejaven la ruta i ens deixaven, per moments, dins
molta fosca. Jo estava asseguda al davant, amb el cotxer...El
postilló ralentí els seus cavalls, es girà i digué al cotxer: Digau
a les senyores que no tenguin por!
»Ma mare no tenia necessitat de tals paraules. Mirà pel finestró
de la porta i va veure tres personatges, dos al costat de la
carretera, i el tercer al davant, a devers deu passes de nosaltres.
No eren de gran estatura i ens miraven immòbils. Són bandolers!
"cridà ma mare" Postilló! Cotxer! Aturau-vos! He vist els seus
fusells! El postilló, que era francès, es posà a riure...Pensà que
no era prudent espantar-la més, fuetejà els seus cavalls i passà al
gran trot per davant dels tres flemàtics personatges, qui no es
mogueren gaire...Ma mare, a través de la por, va creure distingir
capells punxarruts i pensà que eren una mena de militars. »Però
quan els cavalls, excitats i retgirats pel seu compte, hagueren
cobert la llarga trotada, el postilló els posà al pas, i davallà
per a anar a parlar amb les viatgeres..."Doncs bé, senyores, digué
sempre rient, heu vist els seus fusells? Devien tenir males
intencions ja que s'han mantingut sempre dempeus al davant de
nosaltres. »Jo sabia que els meus cavalls no farien cap desbarat.
Si haguéssim restat en aquell indret... Mal negoci! Digué aleshores
ma mare: em voleu dir què dimonis eren?. Respongué el postilló:
tres grans onsos de muntanya...Aleshores, ma mare, va tenir més por
que mai i pregà el postilló d'accelerar la marxa fins al proper
hostal».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.