La nit del 18 al 19 d'octubre neix, al Ferrol, Paulino, fill
d'una modesta família gallega. El pare, Pedro de la Iglesia
Exposito, era un home quasi sense lletra i treballava de manobre a
l'Ajuntament. Educat en el col·legi dels Desemparats d'Orense no
havia resultat estudiòs. La mare, Juana Posse, era una dona
prudent, humil i feinera. Diuen que aquesta gallega era una bella
madona de casa amb ulls blaus que administrava els doblers,
conservava i netejava la roba, cuinava amb bon art i accentuada
imaginació i durant molts anys seria per al seu fill l'amiga i
consellera de qualsevol moment. Paulino tingué un germà, Manuel,
quan ja havia complit sis anys, i poc després morí el pare.
Juana restà en una situació econòmica molt difícil, amb deutes i
tristes perspectives. Es traslladaren a Madrid, a casa d'un oncle
que era servent a una casa del comte d'Altamira i duc d'Atrisco, un
personatge poderós i enriquit. El viatge, més de cinc-cents
quilòmetres, que la viuda i els dos infants petits feren estones a
peu i estones colcant en carros i carruatges, doncs no existia
encara línia fèrria ni una diligència que cobrís tot aquell
trajecte. Però aquell llarguíssim itinerari fou per a Paulino una
veritable aventura, que segons explica l'historiador Juan José
Morato, impactà un nin que només tenia deu anys. Foren «tres
setmanes d'aire, de sol, de llibertat, de creuar prats, castanyars,
pomerars, alzinars, pinars, vinyes, terres estèrils que mai no
acabaven; per camins que anguilejaven perillosament, que vorejaven
barrancs insondables, però també, de vegades, rutes més amables que
passaven per la vora dels horts on maduraven les figues, les pomes,
les peres...».
Però les caminades eren ferestes, esgotadores, sospirant sempre,
a la caiguda de la nit, el llumet d'un hostal o una taverna de
carreters. Dormien dins l'estable, sobre la palla, ella abraçada
als seus menuts, i llavors, a l'alba, en marxa altra vegada.
Arriben a Madrid, ja sense un cèntim a la butxaca. Van al palau
del comte d'Altamira, en el cantó San Bernardo-Flor Alta. Demanen
per aquell oncle que els ha d'auxiliar i li diuen que s'ha
mort.
Juana es veu perduda. Així mateix, el comte d'Altamira li
col·loca els dos fills a l'Hospici de San Fernando, sobresaturat,
però on són admesos els dos infants, gràcies a la influència de
l'aristòcrata. Després, Juana llogarà un humil habitatge en el
carrer de Cabestreros i es dedicarà a fer de bugadera per altri. A
l'Hospici el menjar era escàs i Paulino, mal nodrit, feble, es
desmaiava, i quan el que després seria el fundador del Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE) sortí d'aquell establiment, duia
una malaltia gàstrica que l'acompanyaria tota la vida. El 1861,
allà estant i després dels exàmens dels seus estudis elementals,
amb bona nota, Paulino hagué de triar ofici. Era ja un home d'onze
anys. Li donaren algunes opcions: Fuster, sastre, sabater,
impressor...
Paulino es decidí per aquesta darrera. La tinta d'impremta
marcaria els seus primers anys de feina i amb el temps restaria, ja
per a sempre, impregnant el seu cos i la seva ment de noble
revolucionari.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.