Per consell del seu amic Guido Cavalcanti, del grup del dolce
stil nuovo, Dante Alighieri, Dant (1265"1321), el gran poeta
florentí, decideix de normalitzar la seva vida, puix tot l'any
abans s'havia lliurat a una conducta reprovable, en companyia de
Forese Donati, individu dels barris baixos i organitzador de bauxes
interminables, i Cecco Angioleri, un poeta viciós i corrupte.
Aquella experiència, fruit de la revenja contra la vida d'un Dant
decebut en amors, serà oblidada i, aleshores, el poeta reuneix els
seus versos en una obra que titularà Vita Nuova, amb poesies
acompanyades de comentaris que reflecteixen la sana intenció de
l'autor de retornar al seu compromís amb la societat, alhora que
recobra la seva confiança en la bona amistat i en l'amor...
«D'aquesta visió "escriu" als temps posteriors començà el meu
esperit natural a sentir-se fermat, ja que la meva ànima s'aplicava
tota sencera a pensar en la dona que em tenia enamorat. Com a
resultat d'això em vaig emmagrir i afeblir de tal manera que molts
dels meus amics sentien pena en veure'm; i molts d'altres, plens de
curiositat, volien saber de mi el que jo volia tenir amagat. I jo,
quan m'adonava de la malícia de les preguntes que em feien per
voluntat d'Amor, el qual, d'acord amb el consell que la raó
m'ordenava, els responia que Amor era aquell que a tal punt m'havia
portat. I com que jo duia tants senyals, al rostre, d'Amor,
impossible era cobrir-los. Finalment, quan em demanaven: Quin
objecte d'amor t'ha destruït d'aquesta manera?, jo els mirava amb
un somrís i callava...»
Potser ningú millor que Dant no ha sabut explicar un amor
platònic o impossible. Però més impossible serà encara, almanco
físicament, quan la presència de la mort es fa notar: «El Senyor
dels àngels cridà a la seva glòria una jove donzella, de cos ben
tallat i formós rostre, la qual era molt estimada en tota la
ciutat, i el qual cos vaig veure jo jacent, sense ànima, enmig de
moltes dames que la ploraven. Vaig recordar que temps enrere
l'havia vist en el seguici de la meva gentil estimada, i aleshores
les llàgrimes brollaren dels meus ulls i entre plors vaig voler dir
unes paraules: Plorau, amants, puix gemega Amor, quan sap el motiu
pel qual plora.
A unes dames Amor escolta, que ara demostren pels ulls el seu
dolor, perquè del seu poder devastador, en noble cor mort traïdora,
emprà, matant una gentil senyora i tot de quant en ella el món feia
honor».
La presència de Beatriu, el seu amor ideal i quasi místic, la
filla de Folco Portinari, que es casà amb un altre, el fa pensar un
cop i un altre en l'amenaça de la mort: «Pocs dies després d'això
s'esdevingué que, patint una dolorosa malaltia al llarg de nou
dies, vaig haver de suportar els més amargs sofriments, i a tanta
feblesa em va reduïr, que m'obligava a estar com els que no es
poden moure. Dic doncs que el dia novè, tot sentint uns dolors
quasi intolerables, em vingué el pensament de la meva senyora. I un
cop vaig haver pensat en ella, contemplant alhora la meva afeblida
vida i comprovant de quina breu durada era, encara que un dia
pogués ser sana, vaig començar a plorar amb mi mateix tanta misèria
humana. I fortament sospirant deia per a mi mateix: Ningú no podrà
evitar que Beatriu es mori algun dia...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.