Dionisio Ridruejo a París (1941)

Eren temps de lloar, per part dels salvadors del Nou Ordre europeu, les belleses de la raça ària i hel·lènica. No ens sorprèn gens aquesta vena de Ridruejo que un any després s'enllistaria voluntari a la «División Azul» i un any abans havia fundat la revista literària Escorial, amb els continguts que tots sabem, al marge d'alguns escrits neutrals. Però no oblidem que el poeta va ser un dels primers seguidors de José Antonio Primo de Rivera, que ocupà càrrecs polítics del Moviment i que mostrà, en els seus llibres d'aquell temps, com En once años (1950) un formalisme classicista, discrepà a partir del 1951 del règim franquista i fou confinat i empresonat. Llavors anà a l'exili i París, el París lliure i democràtic, el París republicà de sempre, el va rebre del 1962 al 1964. Després marxà a Estats Units i allà es dedicà algun temps a l'ensenyament. El 1957 fundava el Partit Social d'Acció Democràtica i després formava part dels fundadors de la Unió Social Demòcrata Espanyola (USDE), mentre els seus darrers llibres reflecteixen ja una certa conciència ètica, com és el cas del seu Cuaderno Catalán (1966) o Casi unas memorias (1974). Com deia Unamuno: «No oblideu la permanent transitorietat de la cosa i la vida públiques, el que queda del que passa i el pas del que es queda, l'aigua que corre i el curs del corrent que sempre està en el mateix lloc. Hi ha una harmonia entre el 'Així va tot!* i l''Així ve tot'... Tot, tot: revolució i reacció, progrés i tradició, rebeldia i compliment, fe i raó, dogma i crítica, somni i vetlada, eures entre ruïnes, naixement i mort, dos trànsits, tot i no-res».

Potser Ridruejo era tot això que diu Unamuno.