La dansa de la mort (1520)

Es donava aquest nom, durant l'Edat Mitjana, a un ball rodó, infernal, pintat o esculpit, dansat per morts de totes les edats i condicions, reis, súbdits, rics, pobres, vells i joves. És una al·legoria enginyosa que representa la fatalitat i que ens condemna a tots a la tomba. La més antiga dansa de la mort sembla esser la de Basilea, atribuïda a Holbein, autèntica sàtira contra els vicis i afeccions de l'època. Igualment és famosa la dansa de la mort del claustre de Saint-Maclou, a Rouan. Aparegueren també composicions poètiques sobre el tema i a la primera meitat del XV una mena de revista fúnebre on hi apareixien totes les classes de la societat anivellades al davant de l'imperi de la mort. Ja tot al llarg de la dilatada vida medieval hi observam actituds de l'home al davant de la mort que van des de la cristiana resignació com una via per a la vida eterna al rebuig i angoixa dels que en res de redempció espiritual no volen creure. És temps de mort col·lectiva puix les epidèmies de pesta i fam, les guerres i les matances es troben a cada instant i això provoca una obsessió que es reflecteix dins la vida de l'art. És famosa la danse macabre francesa on la mort convida a ballar els personatges més heterogenis de la societat: el rei, el bisbe, el mercader, l'almoiner... Ens vol explicar que contra la mort no hi valen les armes ni la bellesa ni el poder ni els diners. La tardor era el temps propici per celebrar aquestes danses de la mort, especialment aquests dies de setembre i precisament en aquesta data, del 1520, sortia d'una impremta de Sevilla la composició anònima, text de naturalesa dramàtica, d'una Dansa general de la mort, de més d'un centenar de cobles, amb un pròleg on se'n sintetitzen les principals idees, és a dir, la vida espantosament breu i la mort que sorgeix a qualsevol moment. És una crida a tots els éssers del món per participar en la dansa... «Mirau que tots acabarem en mans dels cucs que rosegaran la nostra carn podrida... El fet és que tots els homes resten igualats dins el taüt, sota les lloses, i el poeta anònim fa desfilar el papa, l'emperador, el cardenal, el rei, el patriarca, el duc, l'arquebisbe, el conestable, el bisbe, el cavaller, l'abat, l'escuder, el degà, el mercader, l'advocat, el canonge, el metge, el capellà, el pagès, el monjo benedictí, el prestamista, el franciscà, el porter, l'ermità, el comptador, el diaca, el recaptador, el subdiaca, l'escolà, el rabí, l'alfaquí, el santer... Tots ploren i es queixen del que han de deixar al món dels vius, del que perden, i ningú no vol entrar en el ball. Serà inútil i tothom rebrà la troncada de la mare mort. És curiós que el poeta anònim no hi faci ballar també els poetes, els literats, els joglars. Si la poesia, la literatura, és una espurna d'espiritualitat, l'home en traurà encara profit abans de davallar a la fosca. Si és en canvi corrupció i vici, autèntic esquelet de les lletres, res no en podrem salvar.