Un far romà a Mallorca (1724)

Miquel Ferrà i Martorell21/09/99 0:00

És trobada al cim del puig de la Victòria, en el terme de Pollença, una làpida de bronze, procedent d'una torre romana i que és, aleshores, dipositada en el museu d'antiguitats del marquès de Campofranco. Les inscripcions informen que l'edifici, amb bassament de marbre i coronat amb doble llum, va ser aixecat amb els diners d'un tal Optat Sever o Optat Servi. Es tractaria, en aquest cas, d'un far que protegia la costa de Pollentia, la capital romana de Mallorca. És fàcil pensar en la torre que serví de model a totes les altres, evocar aquella illa de Pharos, situada prop d'Alexandria, on féu edificar Ptolomeu Filadelf una torre de marbre blanc des de la qual es podrien descobrir les naus a cent milles en alta mar. Tenia cent trenta-cinc metres d'altura, fou construïda el 285 abans de Crist, i va ser considerada una de les set meravelles de l'antiguitat. Sembla, però, que el més vell far que es conserva a l'occident europeu és la torre d'Hèrcules, a la Corunya, atribuïda als fenicis i cartaginesos i transformada pels romans, que va ser restaurada en el segle XVIII i que ens mostra la ja acurada tècnica dels seus constructors. Una autèntica torre de titans, com aquella de la qual ens parlava en el seu magne poema de l'Atlàntida: «Oidà! que anit vos sobra, taurons i aufranys, carnatge, i encara us posa a taula l'Atlàntida els seus fills, que debateguen aigües ençà, llur crit salvatge lligant-se en cor feréstec del mar amb los renills...».

Però tal volta els textos que més ens apropen a la gesta dels habitants dels fars siguin les novel·les d'aventures (El far de la fi del món, de Juli Verne, per exemple) o les autèntiques cròniques marineres dels segles XVIII i XIX, quan capità i tripulació cerquen enmig de la tempesta i de la immensitat, el llumet que els indica trobar-se prop de terra ferma...

«Des de la part anterior del vaixell "conta el capità Villaamil a bord de la corbeta Nautilus" o sia, des del castell de proa, presentaven les ones contínua amenaça d'abordar-nos si no ho evitava l'ull ben ensinistrat del timonell. Era el moment de veure en quines condicions la nostra nau responia a les empentes brutals i traïdores de les onades que ens volien enfonsar. No era possible tancar més l'angle que formava la direcció del nostre rumb amb la del vent i la mar, ja que segurament no ho hauríem pogut resistir sense córrer el risc de veure la coberta escombrada per una d'aquelles muntanyes d'aigua... Les veles, que dúiem llargues, oferien encara la seguretat de no fer-se trossos, si un canvi sobtat no les feria en mala direcció, en el qual cas, donada la força de la tempesta, haurien restat fetes pelleringos. I així es tancà la nit, sense que hi hagués més llum a la nostra vista que la fosforescència produïda per la cresta de les ones...».