El drama del pilot Le Forestier (1911)

Aquest dia de setembre, quan l'aviador Le Forestier realitzava un vol d'exhibició a Huelva, es precipità a terra i morí a l'acte, mentre el seu aparell restava totalment destrossat. Era un monoplà Blériot. Quan havia desferrat i estava en vol, al cap de pocs minuts de creuar l'aire, s'aturà el motor i perdé altura, i picà cap al solatge sorrenc. La notícia de la mort del pilot francès aparegué a tots els diaris de França i Espanya. Ja quelcom semblant, amb un altre monoplà Blériot, s'esdevingué un any abans a la primera travessia dels Alps. L'executava el pilot peruà Chavez i en arribar al vessant italià sofrí també un atur del motor, i s'estavellà contra les roques. La seva mort fou igualment molt plorada. I aquell mateix any 1911, un drama més tenyiria de dol el món de l'aeronàutica. La cursa aèria París-Madrid, que havia de ser guanyada per Jules Védrines, començava de manera tràgica. A la sortida, a l'aeroport d'Issy-les-Moulineaux, un dels aviadors participants sofrí una pana al motor i hagué d'aterrar sobre un grup d'espectadors. Ocasionà, aleshores, la mort del ministre Berteaux, i ferí greument el president del govern, Monis, i el mecenes Deutsch de la Meurthe. Recordem, però, que el Blériot tingué molts èxits i el primer de tots ells, pilotat pel seu creador, Louis, quan travessà el canal de la Mànega el 1909. Aquests monoplans, els B-XI, de vuit metres seixanta centímetres de llargària, equipats amb un motor de vint-i-dos cavalls, estaven destinats a grans gestes. En aquell cas, Louis Blériot sortí de Calais i seguí vol a través del canal escortat, per mar, pel torpediner Escopette, a tota màquina. De Calais a Dover, el va perdre de vista. Blériot relatava així la seva arribada a la costa anglesa: «El vent i la boira m'envolten. Haig de lluitar amb les mans i els ulls. L'aparell obeeix dòcilment els meus pensaments. El dirigesc vers els penya-segats, però ja no veig Dover. Ah! Dimonis! On som doncs? Tres vaixells s'ofereixen a la meva vista. Són remolcadors? Són paquebots? Poc importa això! Sembla que es dirigeixen a un port. I jo, els seguesc tot tranquil. Els mariners em llancen visques d'entusiasme. Tinc ganes de preguntar-los quin és el camí de Dover. Ai! Dissortadament no sé anglès. Seguesc els penya-segats de nord a sud, però el vent contra el que cal lluitar es fa de cada vegada més fort. Un regruix del terreny es presenta a la meva dreta, i poc després el castell de Dover. Una alegria boja s'apodera de mi. Enllà vaig, enllà em precipit. Estic sobrevolant la terra! És, novament, una dolça emoció. Allà, a terra, un home mou, desesperadament, una bandera tricolor. M'hi acost i veig que és el redactor del diari Le Matin, el bon amic Fontaine, qui, tot sol, a la plana, s'escanya de cridar. Brau al·lot! Vull aterrar però les sacsejades són molt violentes. Quan m'estic apropant al sol, un remolí m'eleva. I ja no puc estar més temps en l'aire. El vol ha durat trenta-tres minuts i ja n'hi ha prou. Amb el risc de trencar-ho tot, tanc l'encès del motor i ara... que sigui el que Déu vulgui! El tren d'aterratge se n'ha sortit malament i està trencat a mitges. Què hi hem de fer? No puc demanar més. He travessat el canal de la Mànega!». Le Forestier no tingué tanta sort.