Mor el savi Ronald Ross (1932)

Tal dia com avui, de matinada, moria a Londres el físic anglès Ronald Ross, Premi Nobel de medicina i fisiologia l'any 1902 i cavaller el 1911. No havia nascut a les Illes Britàniques sinó a la llunyana ciutat d'Almora, a l'Índia, prop del Nepal, el 1857, i per tant provenia d'una família angloindostànica. Havia anat a Anglaterra per primera vegada quan tenia vuit anys i allà es va educar, tot fent els estudis de batxillerat i universitaris a Londres, on aconseguia el 1879 el títol de medicina. Retornà a l'Índia i fou destinat al servei mèdic de les tropes colonials. Amb autèntica vocació literària, va redactar novel·les, compongué comèdies i escrigué versos. Llavors, la seva preocupació de tota la vida fou la malària i el perseguia la idea que eren els mosquits que transmetien aquesta malaltia, ben sovint mortal. Compaginant aquella tasca investigadora amb la vida militar, de guarnició a guarnició, es dedicà a col·leccionar i a estudiar mosquits. El 1897 la seva feina tenia la primera recompensa. Localitzava el paràsit de la malària de Laveran en el mosquit anophelles i per tant, el descobriment de Ross significava que es podia combatre racionalment el lloc on es criaven tals mosquits i extingir així la malaltia febril deguda a la presència en la sang de paràsits animals del gènere plasmodium. Amb aquelles raons, començà una campanya destinada a obligar tothom a fer servir els mosquiters de nit i a procedir a la dessecació d'aiguamolls prop de les poblacions on els mosquits es criaven i multiplicaven. Investigà al llarg de molts anys com combatre aquella dolença que inutilitzava o matava tants soldats i va treure les primeres fórmules de líquids insecticides que cinquanta anys després, amb aportacions químiques de Pal Müller i d'altres, serien de total eficàcia. Diuen que Ross era un home senzill, modest i molt treballador. La seva literatura, dissortadament, ha restat molt oblidada. Les seves investigacions amagades rere d'una allau d'investigacions posteriors. Però com deia Santiago Ramón y Cajal «el savi veritable sol esser modest i tímid en les seves conclusions, perquè el seu intel·lecte ha sofert, durant la rudesa dels combats amb la realitat, el xoc esfereïdor de la dura impenetrabilitat de les coses; el semisavi, en canvi, inflat d'orgull, treballa ben cregut les síntesis més generals i ambicioses, puix el seu capet limitat és incapaç de colombrar ni sospitar tan sols la fondària dels misteris que ens envolten. Així i tot és feblesa disculpable en els genis creadors les ganes irresistibles de parlar a tothom de la pròpia obra. Això em recorda un episodi del viatge al Pol antàrtic de l'explorador Shackleton. Durant les estones de bon humor, un dels seus camarades s'entretenia a fer sonar el gramòfon al davant d'un nombrós auditori de pingüins. Val a dir que les singulars aus polars sentien el concert com aquell que sent ploure. Qui no ha tingut alguna vegada la feblesa de tocar la música de la ciència o de l'art al davant d'una colla de pingüins